L’Alegria de l’Amor (5)

Capítol segon

REALITAT I DESAFIAMENTS DE LES FAMÍLIES

31. El bé de la família és decisiu per al futur del món i de l’Església. Són
incomptables les anàlisis que s’han fet sobre el matrimoni i la família, sobre les seves
dificultats i reptes actuals. És sa prestar atenció a la realitat concreta, perquè «les
exigències i crides de l’Esperit Sant ressonen també en els esdeveniments mateixos de la
història», a través dels quals «l’Església pot ser guiada a una comprensió més profunda
de l’inesgotable misteri del matrimoni i de la família».8 No pretenc presentar aquí tot el
que podria dir-se sobre els diversos temes relacionats amb la família en el context
actual. Però, atès que els Pares sinodals han dirigit una mirada a la realitat de les
famílies de tot el món, considero adequat recollir algunes de les seves aportacions
pastorals, afegint altres preocupacions que provenen de la meva pròpia mirada.
Situació actual de la família
32. «Fidels als ensenyaments de Crist mirem la realitat de la família avui en tota
la seva complexitat, en les seves llums i ombres […] El canvi antropologicocultural avui
influeix en tots els aspectes de la vida i requereix un enfocament analític i
diversificat».9 En el context de diverses dècades enrere, els bisbes d’Espanya ja
reconeixien una realitat domèstica amb més espais de llibertat, «amb un repartiment
equitatiu de càrregues, responsabilitats i tasques […]. Valorant més la comunicació
personal entre els esposos, es contribueix a humanitzar tota la convivència familiar […].
Ni la societat en què vivim ni aquella cap a la qual caminem permeten la pervivència
indiscriminada de formes i models del passat».10 Però «som conscients de la direcció
que estan prenent els canvis antropologicoculturals, per raó dels quals els individus són
menys recolzats que en el passat per les estructures socials en la seva vida afectiva i
familiar».11
33. D’altra banda, «cal considerar el creixent perill que representa un
individualisme exasperat que desvirtua els vincles familiars i acaba per considerar cada
component de la família com una illa, fent que prevalgui, en certs casos, la idea d’unsubjecte que es construeix segons els seus propis desitjos assumits amb caràcter
absolut».12 «Les tensions induïdes per una cultura individualista exagerada de la
possessió i del gaudi generen dins de les famílies dinàmiques d’intolerància i
agressivitat».13 Voldria afegir el ritme de vida actual, l’estrès, l’organització social i
laboral, perquè són factors culturals que posen en risc la possibilitat d’opcions
permanents. Alhora, trobem fenòmens ambigus. Per exemple, s’aprecia una
personalització que aposta per l’autenticitat en lloc de reproduir comportaments pautats.
És un valor que pot promoure les diferents capacitats i l’espontaneïtat, però que, mal
orientat, pot crear actituds de permanent sospita, fugida dels compromisos, tancament
en la comoditat, arrogància. La llibertat per a escollir permet projectar la pròpia vida i
cultivar el millor d’un mateix, però si no té objectius nobles i disciplina personal,
degenera en una incapacitat de donar-se generosament. De fet, en molts països on
disminueix el nombre de matrimonis, creix el nombre de persones que decideixen viure
soles, o que conviuen sense cohabitar. Podem destacar també un lloable sentit de
justícia; però, mal entès, transforma els ciutadans en clients que només exigeixen
prestacions de serveis.
34. Si aquests riscos es traslladen a la manera d’entendre la família, aquesta pot
esdevenir un lloc de pas, al qual un acudeix quan li sembla convenient per a si mateix, o
on un va a reclamar drets, mentre els vincles queden abandonats a la precarietat voluble
dels desitjos i les circumstàncies. En el fons, avui és fàcil confondre la genuïna llibertat
amb la idea que cadascú jutja com li sembla, com si més enllà dels individus no hi
haguessin veritats, valors, principis que ens orientin, com si tot fos igual i hauria de
permetre qualsevol cosa. En aquest context, l’ideal matrimonial, amb un compromís
d’exclusivitat i d’estabilitat, acaba essent arrasat per les conveniències circumstancials o
pels capricis de la sensibilitat. Es tem la soledat, es vol un espai de protecció i de
fidelitat, però al mateix temps creix la por de ser atrapat per una relació que pugui
postergar l’assoliment de les aspiracions personals.
35. Com a cristians no podem renunciar a proposar el matrimoni per tal de no
contradir la sensibilitat actual, per estar a la moda, o per sentiments d’inferioritat davant
del daltabaix moral i humà. Estaríem privant el món dels valors que podem i hem
d’aportar. És veritat que no té sentit quedar-nos en una denúncia retòrica dels mals
actuals, com si amb això poguéssim canviar alguna cosa. Tampoc no serveix pretendre
imposar normes per la força de l’autoritat. Ens cal un esforç més responsable i generós,que consisteix a presentar les raons i les motivacions per optar pel matrimoni i la família, de manera que les persones estiguin millor disposades a respondre a la gràcia
que Déu els ofereix.
36. Al mateix temps hem de ser humils i realistes, per reconèixer que de vegades
la nostra manera de presentar les conviccions cristianes, i la forma de tractar les
persones, han ajudat a provocar allò que avui lamentem, per la qual cosa ens correspon
una saludable reacció d’autocrítica. D’altra banda, sovint presentem el matrimoni de tal
manera que el seu fi unitiu, la invitació a créixer en l’amor i l’ideal d’ajuda mútua, ha
quedat enfosquit per un accent gairebé excloent en el deure de la procreació. Tampoc no
hem fet un bon acompanyament dels nous matrimonis en els seus primers anys, amb
propostes que s’adaptin als seus horaris, als seus llenguatges, a les seves inquietuds més
concretes. Altres vegades, hem presentat un ideal teològic del matrimoni massa
abstracte, gairebé artificiosament construït, llunyà de la situació concreta i de les
possibilitats efectives de les famílies reals. Aquesta idealització excessiva, sobretot quan
no hem despertat la confiança en la gràcia, no ha fet que el matrimoni sigui més
desitjable i atractiu, sinó tot al contrari.
37. Durant molt de temps vam creure que amb només insistir en qüestions
doctrinals, bioètiques i morals, sense motivar l’obertura a la gràcia, ja sosteníem prou les
famílies, consolidàvem el vincle dels esposos i omplíem de sentit les seves vides
compartides. Tenim dificultat per presentar el matrimoni més com un camí dinàmic de
desenvolupament i de realització que com un pes a suportar tota la vida. També ens
costa deixar espai a la consciència dels fidels, que moltes vegades responen al millor
possible a l’Evangeli enmig dels seus límits i poden desenvolupar el seu propi
discerniment davant de situacions on es trenquen tots els esquemes. Som cridats a
formar les consciències, però no a pretendre substituir-les.
38. Hem d’agrair que la major part de la gent valora les relacions familiars que
volen romandre en el temps i que asseguren el respecte a l’altre. Per això, s’aprecia que
l’Església ofereixi espais d’acompanyament i d’assessorament sobre qüestions
relacionades amb el creixement de l’amor, la superació dels conflictes o l’educació dels
fills. Molts estimen la força de la gràcia que experimenten en la Reconciliació
sacramental i en l’Eucaristia, que els permet suportar els desafiaments del matrimoni i la
família. En alguns països, especialment en diverses parts d’Àfrica, el secularisme no ha aconseguit afeblir alguns valors tradicionals, i en cada matrimoni es produeix una forta unió entre dues famílies ampliades, on encara es conserva un sistema ben definit de
gestió de conflictes i de dificultats. En el món actual també s’aprecia el testimoniatge
dels matrimonis que no sols han perdurat en el temps, sinó que continuen sostenint un
projecte comú i conserven l’afecte. Això obre la porta a una pastoral positiva, acollidora,
que possibilita un aprofundiment gradual de les exigències de l’Evangeli. No obstant
això, moltes vegades hem actuat a la defensiva, i gastem les energies pastorals redoblant
l’atac al món decadent, amb poca capacitat de proposar de mostrar camins de felicitat.
Molts no senten que el missatge de l’Església sobre el matrimoni i la família hagi estat
un clar reflex de la predicació i de les actituds de Jesús que, al mateix temps que
proposava un ideal exigent, mai no perdia la proximitat compassiva amb les persones
fràgils, com la samaritana o la dona adúltera.
39. Això no vol dir deixar d’advertir la decadència cultural que no promou
l’amor i el lliurament. Les consultes prèvies als dos últims Sínodes van treure a la llum
diversos símptomes de la «cultura del provisori». Em refereixo, per exemple, a la
velocitat amb la qual les persones passen d’una relació afectiva a una altra. Creuen que
l’amor, com en les xarxes socials, es pot connectar o desconnectar a gust del consumidor
i fins i tot bloquejar ràpidament. Penso també en la por que desperta la perspectiva d’un
compromís permanent, en l’obsessió pel temps lliure, en les relacions que mesuren
costos i beneficis i es mantenen únicament si són un mitjà per posar remei a la soledat,
per tenir protecció o per rebre algun servei. Es trasllada a les relacions afectives del que
passa amb els objectes i el medi ambient: tot pot ser objecte d’exclusió, cadascú fa
servir i llença, gasta i trenca, aprofita i rebrega mentre serveixi. Després, adéu! El
narcisisme torna les persones incapaces de mirar més enllà de si mateixes, dels seus
desitjos i necessitats. Però qui utilitza els altres tard o d’hora acaba essent utilitzat,
manipulat i abandonat amb la mateixa lògica. Crida l’atenció que les ruptures es donen
moltes vegades en adults grans que busquen una mena d’«autonomia», i rebutgen l’ideal
d’envellir junts prenen cura l’un de l’altre i sostenint-se..