L’Alegria de l’Amor (2)

8. La Bíblia està poblada de famílies, de generacions, d’històries d’amor i de
crisis familiars, des de la primera pàgina, on entra en escena la família d’Adam i Eva
amb el seu pes de violència però també amb la força de la vida que continua (cf. Gn 4),
fins a l’última pàgina on apareixen les noces de l’Esposa i de l’Anyell (cf. Ap 21,2.9).
Les dues cases que Jesús descriu, construïdes sobre roca o sobre sorra (cf. Mt 7,24-27),
són expressió simbòlica de moltes situacions familiars, creades per les llibertats dels
seus membres, perquè, com escrivia el poeta, «tota casa és un canelobre».5 Entrem ara
en una d’aquestes cases, guiats pel salmista, a través d’un cant que encara avui es
proclama tant en la litúrgia nupcial jueva com en la cristiana:
«Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort.
La teva esposa fruitarà com una parra,
dins la intimitat de casa teva;
els teus fills seran com plançons d’olivera
al voltant de la taula.
És així com els fidels del Senyor
seran beneïts.
Que el Senyor et beneeixi des de Sió!
Que tota la vida puguis veure
prosperar Jerusalem!

Tu i la teva esposa
9. Travessem llavors el llindar d’aquesta casa serena, amb la seva família
asseguda al voltant de la taula festiva. Al centre hi ha la parella del pare i de la mare
amb tota la seva història d’amor. En ells es realitza aquell designi primordial que Crist
mateix evoca amb intensitat: «¿No heu llegit que el Creador al principi els va crear
home i dona?» (Mt 19,4). I es reprèn el mandat del Gènesi: «Per això l’home deixa el
pare i la mare, s’unirà a la seva dona i seran tots dos una sola carn» (2,24).
10. Els dos grandiosos primers capítols del Gènesi ens ofereixen la representació
de la parella humana en la seva realitat fonamental. En aquest text inicial de la Bíblia
brillen algunes afirmacions decisives. La primera, esmentada sintèticament per Jesús,
declara: «Déu va crear l’home a la seva imatge, a imatge de Déu el va crear, home i
dona els va crear» (1,27). Sorprenentment, la «imatge de Déu» té per paral·lel explicatiu
precisament la parella «home i dona». ¿Significa això que Déu mateix és sexuat o que
amb ell hi ha una companya divina, com creien algunes religions antigues? Òbviament
no, perquè sabem amb quina claredat la Bíblia va rebutjar com idolàtriques aquestes
creences difoses entre els cananeus de la Terra Santa. Es preserva la transcendència de
Déu, però, ja que és al mateix temps el Creador, la fecunditat de la parella humana és
«imatge» viva i eficaç, signe visible de l’acte creador.
11. La parella que estima i genera la vida és la veritable «escultura» vivent –no
aquella de pedra o or que el Decàleg prohibeix–, capaç de manifestar el Déu creador i
salvador. Per això l’amor fecund esdevé el símbol de les realitats íntimes de Déu (cf. Gn
1,28; 9,7; 17,2-5.16; 28,3; 35,11; 48,3-4). A això es deu que la narració del Gènesi,
seguint l’anomenada «tradició sacerdotal», estigui travessada per diverses seqüències
genealògiques (cf. 4,17-22.25-26; 5; 10; 11,10-32; 25,1-4.12-17.19-26; 36), perquè la
capacitat de generar de la parella humana és el camí pel qual es desenvolupa la història
de la salvació. Sota aquesta llum, la relació fecunda de la parella esdevé una imatgea descobrir i descriure el misteri de Déu, fonamental en la visió cristiana de la Trinitat
que contempla en Déu el Pare, el Fill i l’Esperit d’amor. El Déu Trinitat és comunió
d’amor, i la família és el seu reflex vivent. Ens il·luminen les paraules de sant Joan Pau
II: «El nostre Déu, en el seu misteri més íntim, no és una soledat, sinó una família, ja
que porta en si mateix paternitat, filiació i l’essència de la família que és l’amor. Aquest
amor, en la família divina, és l’Esperit Sant».6 La família no és doncs una cosa aliena a
la mateixa essència divina.7 Aquest aspecte trinitari de la parella té una nova
representació en la teologia paulina quan l’Apòstol la relaciona amb el «misteri» de la
unió entre Crist i l’Església (cf. Ef 5,21-33).
12. Però Jesús, en la seva reflexió sobre el matrimoni, ens remet a una altra
pàgina del Gènesi, el capítol 2, on apareix un admirable retrat de la parella amb detalls
lluminosos. Triem-ne només dos. El primer és la inquietud de l’home que busca «una
ajuda recíproca» (vv. 18.20), capaç de resoldre aquesta soledat que el pertorba i que no
és aplacada per la proximitat dels animals i de tota la creació. L’expressió original
hebrea ens remet a una relació directa, gairebé «frontal» –els ulls en els ulls– en un
diàleg també tàcit, perquè en l’amor els silencis solen ser més eloqüents que les
paraules. És la trobada amb un rostre, amb un «tu» que reflecteix l’amor diví i és «el
començament de la fortuna, un ajut semblant a ell i una columna de suport» (Sir 36,24),
com diu un savi bíblic. O bé, com exclamarà la dona del Càntic dels Càntics en una
estupenda professió d’amor i de donació a la reciprocitat: «El meu estimat és meu i jo
seva […] Jo sóc per al meu estimat i el meu estimat és per a mi» (2,16; 6,3).
13. D’aquesta trobada, que guareix la solitud, sorgeixen la generació i la família.
Aquest és el segon detall que podem destacar: Adam, que és també l’home de tots els
temps i de totes les regions del nostre planeta, juntament amb la seva dona, dóna origen
a una nova família, com repeteix Jesús citant el Gènesi: «S’unirà a la seva esposa, i ells
dos formen una sola carn» (Mt 19,5; cf. Gn 2,24). El verb «unir-se» en l’original hebreu
indica una estreta sintonia, una adhesió física i interior, fins al punt que s’utilitza per
descriure la unió amb Déu: «La meva ànima s’ha enamorat de tu» (Sl 63,9), canta
l’orant. S’evoca així la unió matrimonial no sols en la seva dimensió sexual i corpòria
sinó també en la seva donació voluntària d’amor. El fruit d’aquesta unió és «ser una sola
carn», ja sigui en l’abraçada física, ja sigui en la unió dels cors i de les vides i, potser, en
el fill que naixerà dels dos, el qual portarà en ell, unint no sols genèticament sinó també
espiritualment, les dues «carns».