ESTAT LAIC I SOCIETAT PLURIRELIGIOSA (4)

Font evangèlica de l’Edicte de Milà

L’Edicte o Constitució Imperial, aprovat conjuntament amb una altra sèrie de mesures, establia el següent: «Havent advertit ja fa molt temps que no ha de ser cohibida la llibertat de religió, sinó que ha de permetre’s a l’arbitri i llibertat de cadascú que s’exerciti en les coses divines d’acord amb el parer de la seva ànima, hem sancionat que, tant tots els altres com els cristians, conservin la fe i observança de llur secta i religió… que als cristians i a tots els altres es concedeixi la lliure facultat de seguir la religió que prefereixin… Així, doncs, hem promulgat amb saludable i rectíssim criteri aquesta nostra voluntat, perquè a ningú no es negui en absolut la llicència de seguir o elegir l’observança i religió cristiana. Més aviat, que sigui lícit a cadascú dedicar l’ànima a aquella religió que consideri convenient.»

El contingut de l’Edicte de Milà obeeix a una expressió de Jesús que s’ha convertit en patrimoni de la humanitat per a les relacions que ens ocupen. Hom va preguntar al Senyor si era lícit pagar el tribut al Cèsar. La pregunta amagava molta malícia i intentava aconseguir del Mestre una resposta comprometedora tant si responia afirmativament com si ho feia  negativament, atesa la situació política del poble jueu[1]. La resposta de Jesús, lluny de ser comprometedora, va oferir un principi de permanent actualitat per a les relacions entre l’aspecte espiritual i l’aspecte temporal, entre la religió i l’Estat, entre l’Església i l’Estat.

Són molt conegudes aquestes lúcides i lapidàries paraules de Jesús: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.» Aquí està el fonament antropològic de l’Edicte de Milà, del dret fonamental de llibertat religiosa que donà per acabada la persecució dels cristians en l’imperi romà. I, així mateix, les paraules de Jesús foren el motiu dels màrtirs  cristians en l’imperi romà abans d’aquell Edicte, i dels màrtirs de tots els temps, pel fet de no reconèixer-se la llibertat religiosa i aquella distinció que estableix el Senyor.

Benet XVI, després del seu viatge a París, de novembre del 2008, comentant aquesta màxima evangèlica, va afirmar: «Si en les monedes romanes hi havia impresa l’efígie del Cèsar i per això les hi havien de donar, en el cor de l’home hi ha l’empremta del Creador, únic Senyor de la vida. L’autèntica laïcitat no consisteix a prescindir de la dimensió espiritual, sinó a reconèixer que aquesta, radicalment, és garant de la nostra llibertat i de l’autonomia de les realitats terrenals»[2]. La separació entre autoritats polítiques i religió, o entre Estat i Església, constitueix una aportació pròpia del cristianisme. La distinció no ha sorgit pas en contra de la tradició cristiana. És en el si del cristianisme on s’afirmen des dels seus començaments la distinció entre l’esfera religiosa i l’esfera política, els àmbits competencials dels poders polítics i dels poders religiosos[3]. El principi de distinció i de mútua col·laboració entre les dues esferes s’ha de mantenir en tots els models de relació entre ambdues esferes, com explicita la Gaudium et spes del Concili Vaticà II[4].

El pes de la història de l’Església sobre tan difícil tema gravita, àdhuc després del Concili Vaticà II —en el qual es va proclamar solemnement el principi de la llibertat religiosa—, sobre la gran necessitat de la reconciliació i la sana convivència ciutadanes. S’ha passat d’una concepció fonamentada en l’antic dret públic eclesiàstic al règim de llibertat religiosa.

L’Església necessitat llibertat per a anunciar Jesucrist i realitzar la seva missió en la societat, de tal manera que «la llibertat de l’Església és el principi bàsic de les relacions entre l’Església i els poders públics i tot l’ordre civil»[5]. Per això, el Concili Vaticà II va afirmar que «on és vigent el principi de la llibertat religiosa, proclamat no sols amb paraules, ni solament sancionat amb lleis, sinó també dut a la pràctica amb sinceritat, allí, a la fi, l’Església aconsegueix la condició estable de dret i de fet per a la necessària independència en el compliment de la seva missió divina que les autoritats eclesiàstiques reivindiquen cada vegada més insistentment dins la societat»[6]. L’Església necessita i demana un règim polític d’autèntica llibertat religiosa.

[1] Cf. Mc 12,13-17; Mt 22,15-22; Lc 10,20-26.

[2] Audiència general, 17 de novembre del 2008.

[3] Cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, núm. 50.

[4] Cf. núm. 76.

[5] Concili Vaticà II, Dignitatis humanae, 13.

[6] Dignitatis humanae, 13.