L’Alegria de l’Amor (6)

40. «Fins i tot a risc de simplificar, podríem dir que hi ha una cultura tal que
empeny molts joves a no formar una família perquè estan privats d’oportunitats de futur.
Tanmateix, aquesta mateixa cultura concedeix a molts altres, per contra, tantes
oportunitats, que també ells es veuen dissuadits de formar una família».14 En alguns
països, molts joves «sovint són portats a diferir les noces per problemes de tipus econòmic,laboral o d’estudi. A vegades també per altres motius, com la influència de les ideologies que menysvaloren el matrimoni i la família, l’experiència de la fallida d’altres parelles el risc de les quals ells no volen córrer, el temor envers una cosa que consideren massa gran i sagrada, les oportunitats socials i els avantatges econòmics que deriven de la convivència, una concepció merament emotiva i romàntica de l’amor, la por de perdre la llibertat i l’autonomia, el refús de quelcom concebut com institucional i burocràtic».15 Necessitem trobar les paraules, les motivacions i els testimoniatges que ens ajudin a tocar les fibres més íntimes dels joves, allà on són més capaços de generositat, de compromís, d’amor i fins i tot d’heroisme, per convidar-los a acceptar amb entusiasme i valentia el desafiament del matrimoni.
41. Els Pares sinodals es van referir a les actuals «tendències culturals que
semblen imposar una afectivitat sense límits, […] una afectivitat narcisista, inestable i
canviant que no ajuda sempre els subjectes a aconseguir una major maduresa». Van dir
que estan preocupats per «una certa difusió de la pornografia i de la comercialització del
cos, afavorida entre altres coses per un ús desequilibrat d’Internet», i per «la situació de
les persones que es veuen obligades a practicar la prostitució». En aquest context, «els
cònjuges se senten sovint insegurs, indecisos i els costa trobar les maneres per créixer.
Són molts els que solen quedar-se als estadis primaris de la vida emocional i sexual. La
crisi dels esposos desestabilitza la família i, a través de les separacions i els divorcis, pot
arribar a tenir serioses conseqüències per als adults, els fills i la societat, tot afeblint
l’individu i els vincles socials».16 Les crisis matrimonials sovint «s’afronten d’una
manera superficial i sense el coratge de la paciència, del diàleg sincer, del perdó
recíproc, de la reconciliació i també del sacrifici. Els fracassos donen origen a noves
relacions, noves parelles, noves unions i nous matrimonis, bo i creant situacions
familiars complexes i problemàtiques per a l’opció cristiana».17
42. «Així mateix, el descens demogràfic, a causa d’una mentalitat antinatalista i
promogut per les polítiques mundials de salut reproductiva, no solament determina una
situació en la qual la successió de les generacions ja no està assegurada, sinó que es
corre el risc que amb el temps porti a un empobriment econòmic i a una pèrdua
d’esperança en el futur. L’avanç de les biotecnologies també ha tingut un fort impacte
sobre la natalitat».18 S’hi poden afegir altres factors com «la industrialització, la
revolució sexual, la por a la superpoblació, els problemes econòmics. La societat de
consum també pot dissuadir les persones de tenir fills només per mantenir la seva llibertat i estil de vida».19 És veritat que la consciència recta dels esposos, quan han
estat molt generosos en la comunicació de la vida, pot orientar-los a la decisió de limitar
el nombre de fills per motius prou seriosos, però també, «per amor a aquesta dignitat de
la consciència, l’Església rebutja amb totes les seves forces les intervencions coercitives
de l’Estat a favor de l’anticoncepció, l’esterilització i fins i tot l’avortament».20 Aquestes
mesures són inacceptables fins i tot en llocs amb alta taxa de natalitat, però crida
l’atenció que els polítics les encoratgin també en alguns països que pateixen el drama
d’una taxa de natalitat molt baixa. Com van indicar els Bisbes de Corea, això és «actuar
d’una manera contradictòria i descuidant el propi deure».21
43. L’afebliment de la fe i de la pràctica religiosa en algunes societats afecta les
famílies i les deixa més soles amb les seves dificultats. Els Pares van afirmar que «una
de les majors pobreses de la cultura actual és la solitud, fruit de l’absència de Déu en la
vida de les persones i de la fragilitat de les relacions. Així mateix, hi ha una sensació
general d’impotència davant de la realitat socioeconòmica que sovint acaba per aixafar
les famílies […]. Sovint, les famílies se senten abandonades pel desinterès i la poca
atenció de les institucions. Les conseqüències negatives des del punt de vista de
l’organització social són evidents: de la crisi demogràfica a les dificultats educatives, de
la fatiga a l’hora d’acollir la vida naixent a sentir la presència de la gent gran com un pes,
fins a la difusió d’un malestar afectiu que de vegades arriba a la violència. L’Estat té la
responsabilitat de crear les condicions legislatives i laborals per garantir el futur dels
joves i ajudar-los a realitzar el seu projecte de formar una família».22
44. La manca d’un habitatge digne o adequat sol dur a postergar la formalització
d’una relació. Cal recordar que «la família té dret a un habitatge decent, apte per a la
vida familiar i proporcionat al nombre dels seus membres, en un ambient físicament sa,
que ofereixi els serveis bàsics per a la vida de la família i de la comunitat».23 Una
família i una llar són dues coses que es reclamen mútuament. Aquest exemple mostra
que hem d’insistir en els drets de la família, i no sols en els drets individuals. La família
és un bé del qual la societat no pot prescindir, però necessita ser protegida.24 La
defensa d’aquests drets és «una crida profètica a favor de la institució familiar que ha de
ser respectada i defensada contra tota agressió»,25 sobretot en el context actual on sol
ocupar poc espai en els projectes polítics. Les famílies tenen, entre altres drets, el de
«poder comptar amb una adequada política familiar per part de les autoritats públiques
en el terreny jurídic, econòmic, social i fiscal».26 A vegades són dramàtiques les angoixes de les famílies quan, davant de la malaltia d’un ésser estimat, no tenen accés a
serveis adequats de salut, o quan es perllonga el temps sense accedir a una ocupació
digna. «Les coercions econòmiques exclouen l’accés de la família a l’educació, la vida
cultural i la vida social activa. L’actual sistema econòmic produeix diverses formes
d’exclusió social. Les famílies pateixen en particular els problemes relatius a la feina.
Les possibilitats per als joves són poques i l’oferta de treball és molt selectiva i precària.
Les jornades de treball són llargues i, sovint, agreujades per llargs temps de
desplaçament. Això no ajuda els membres de la família a trobar-se entre ells i amb els
fills, per tal d’alimentar quotidianament les seves relacions».27
45. «Són molts els infants que neixen fora del matrimoni, especialment en
alguns països, i molts els que després creixen amb un sol dels pares o en un context
familiar ampliat o reconstituït. […] D’altra banda, l’explotació sexual de la infància
constitueix una de les realitats més escandaloses i perverses de la societat actual. Així
mateix, en les societats colpejades per la violència a causa de la guerra, del terrorisme o
de la presència del crim organitzat, es donen situacions familiars deteriorades i, sobretot
en les grans metròpolis i en les seves perifèries, creix l’anomenat fenomen dels nens del
carrer».28 L’abús sexual dels infants esdevé encara més escandalós quan passa en els
llocs on han de ser protegits, particularment en les famílies i en les escoles i en les
comunitats i institucions cristianes.29
46. Les migracions «representen un altre signe dels temps que cal afrontar i
comprendre amb tota la càrrega de conseqüències sobre la vida familiar».30 El darrer
Sínode ha donat una gran importància a aquesta problemàtica, en expressar que «toca,
amb modalitats diferents, poblacions enteres, en diverses parts del món. L’Església ha
exercit en aquest camp un paper de primer pla. La necessitat de mantenir i de desplegar
aquest testimoniatge evangèlic (cf. Mt 25,35) apareix avui més que mai urgent. […] La
mobilitat humana, que correspon al natural moviment històric dels pobles, pot revelar-se una autèntica riquesa tant per a la família que emigra com per al país que l’acull. Una altra cosa és l’emigració forçada de les famílies, fruit de situacions de guerra, de persecució, de pobresa, d’injustícia, marcada per les peripècies d’un viatge que posa sovint en perill la vida, traumatitza les persones i desestabilitza les famílies. L’acompanyament dels emigrants exigeix una pastoral específica adreçada a les famílies que emigren, però també als membres dels nuclis familiars que s’han quedat en els llocs d’origen. Això ha de ser aplicat respectant les cultures, la formació religiosa i humana de la qual provenen, la riquesa espiritual dels seus ritus i tradicions, també mitjançant una cura pastoral específica. […] Les migracions apareixen particularment dramàtiques i devastadores per a les famílies i per als individus quan tenen lloc fora de la legalitat i són sostingudes per circuïts internacionals de tràfic dels éssers humans. El mateix pot dir-se quan afecten dones o infants no acompanyats, constrets a estades prolongades en els llocs de pas, en els camps de refugiats, on és impossible dur a terme un procés d’integració. La pobresa extrema i altres situacions de disgregació porten a vegades les famílies fins i tot a vendre els propis fills per a la prostitució o per al tràfic d’òrgan ».31 «Les persecucions dels cristians, així com les de les minories ètniques i religioses, en moltes parts del món, especialment a l’Orient
Mitjà, són una gran prova: no solament per l’Església, sinó també per a tota la comunitat
internacional. Tot esforç ha de ser recolzat per facilitar la permanència de les famílies i
de les comunitats cristianes en els seus països d’origen».32
47. Els Pares també van dedicar especial atenció a «les famílies de les persones
amb discapacitats, en què l’handicap, que irromp en la vida, genera un repte, profund i
inesperat, i trastorna els equilibris, els desigs, les expectatives. […] Mereixen gran
admiració les famílies que accepten amb amor la difícil prova d’un fill discapacitat. Donen
a l’Església i a la societat un testimoniatge preciós de fidelitat al do de la vida. La família
podrà descobrir, junt amb la comunitat cristiana, nous gestos i llenguatges, formes de
comprensió i d’identitat, en el camí d’acolliment i cura del misteri de la fragilitat. Les
persones amb discapacitat constitueixen per a la família un do i una oportunitat per créixer
en l’amor, en el recíproc ajut i en la unitat. […] La família que accepta amb la mirada de la
fe la presència de persones amb discapacitat podrà reconèixer i garantir la qualitat i el valor
de tota vida, amb les seves necessitats, els seus drets i les seves oportunitats. Demanarà
serveis i atencions, i promourà companyia i afecte, en cada fase de la vida».33 Vull
subratllar que l’atenció dedicada tant als emigrants com a les persones amb discapacitats
és un signe de l’Esperit. Perquè ambdues situacions són paradigmàtiques: posen
especialment en joc com es viu avui la lògica de l’acollida misericordiosa i de la
integració dels més fràgils.
48. «La majoria de les famílies respecta els ancians, els envolta d’afecte i els
considera una benedicció. Una especial estima tenen les associacions i els moviments
familiars que actuen a favor dels ancians, sota l’aspecte espiritual i social […] En les
societats altament industrialitzades, on el seu nombre tendeix a augmentar mentre decreix la natalitat, els ancians corren el risc de ser percebuts com un pes. D’altra part, les cures que  aquests demanen posen sovint a dura prova els seus estimats».34 «La valoració de la fase conclusiva de la vida és avui molt més necessària com més s’intenta eliminar de totes maneres el moment de la mort. La fragilitat i dependència de l’ancià a vegades són que és possible afrontar les últimes etapes de la vida valorant el sentit del compliment i de la integració de tota l’existència en el misteri pasqual. Un gran nombre d’ancians és acollit en estructures eclesials on poden viure en un ambient serè i familiar en el pla material i espiritual. L’eutanàsia i el suïcidi assistit són greus amenaces per a les famílies arreu del món. La seva pràctica és legal en molts Estats. L’Església, mentre contraresta fermament aquestes praxis, sent el deure d’ajudar les famílies que tenen cura dels seus membres ancians i malalts».35
49. Vull destacar la situació de les famílies sumides en la misèria, castigades de
tantes maneres, on els límits de la vida es viuen de forma punyent. Si tots tenen
dificultats, en una llar molt pobra es tornen més dures.36 Per exemple, si una dona ha de
criar sola el seu fill, per una separació o per altres causes, i ha de treballar sense la
possibilitat de deixar-lo amb una altra persona, l’infant creix en un abandonament que
l’exposa a tota mena de riscos, i la seva maduració personal queda compromesa. En les
difícils situacions que viuen les persones més necessitades, l’Església ha de tenir una
especial cura per comprendre, consolar, integrar, evitant imposar-los una sèrie de
normes com si fossin una roca, amb la qual cosa s’aconsegueix l’efecte de fer que se
sentin jutjades i abandonades precisament per aquesta Mare que és cridada a apropar-los la misericòrdia de Déu. D’aquesta manera, en lloc d’oferir la força guaridora de la gràcia i la llum de l’Evangeli, alguns volen «adoctrinar» l’Evangeli, tot convertir-lo en «pedres mortes per llançar-les contra els altres».37