L’ALEGRIA DE L’AMOR (5)

Un camí de sofriment i de sang

19. L’idil·li que manifesta el Salm 128 no nega una realitat amarga que marca
totes les Sagrades Escriptures. És la presència del dolor, del mal, de la violència que
trenquen la vida de la família i la seva íntima comunió de vida i d’amor. Per alguna cosa
el discurs de Crist sobre el matrimoni (cf. Mt 19,3-9) està inserit dins d’una disputa
sobre el divorci. La Paraula de Déu és testimoni constant d’aquesta dimensió fosca que
s’obre ja als inicis quan, amb el pecat, la relació d’amor i de puresa entre l’home i la
dona es transforma en un domini: «Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar» (Gn
3,16).
20. És un camí de sofriment i de sang que travessa moltes pàgines de la Bíblia, a
partir de la violència fratricida de Caín sobre Abel i dels diferents litigis entre els fills i
entre les esposes dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, per arribar després a les
tragèdies que omplen de sang la família de David, fins a les múltiples dificultats
familiars que solquen la narració de Tobies o l’amarga confessió de Job abandonat:
«Allunya de mi els meus germans, els coneguts em tracten com un foraster [. ..]. La
meva esposa no aguanta el meu alè, i faig fàstic als meus propis germans» (Jb
19,13.17).
21. Jesús mateix neix en una família modesta que aviat ha de fugir a una terra
estrangera. Ell entra a la casa de Pere on la seva sogra està malalta (Mc 1,30-31), es
deixa involucrar en el drama de la mort a la casa de Jaire o en la llar de Llàtzer (cf. Mc
5,22-24.35 -43); escolta el crit desesperat de la vídua de Naïm davant seu fill mort (cf.
Lc 7,11-15), atén el clam del pare del epilèptic en un petit poble del camp (cf. Mc 9,17-
27). Troba publicans com Mateu o Zaqueu en les seves pròpies cases (cf. Mt 9,9-13; Lc
19, 1-10), i també pecadores, com la dona que irromp a la casa del fariseu (cf. Lc 7,36-
50). Coneix les ànsies i les tensions de les famílies incorporant-les en les seves
paràboles: des dels fills que marxen de casa per intentar alguna aventura (cf. Lc 15,11-
32) fins als fills difícils amb comportaments inexplicables (cf. Mt 21,28-31) o víctimes
de la violència (Mc 12,1-9). I s’interessa fins i tot pels casaments que corren el risc de resultar compromesos per l’absència de vi (Jn 2,1-10) o per falta d’assistència dels
convidats (cf. Mt 22,1-10), així com coneix el malson per la pèrdua d’una moneda en
una família pobra (cf. Lc 15,8-10).
22. En aquest breu recorregut podem comprovar que la Paraula de Déu no es
mostra com una seqüència de tesis abstractes, sinó com una companya de viatge també
per a les famílies que estan en crisi o enmig d’algun dolor, i els mostra la meta del camí,
quan Déu «eixugarà les llàgrimes dels seus ulls. Ja no hi haurà mort, ni dol, ni crits, ni
penes» (Ap 21,4).
La fatiga de les teves mans
23. Al començament del Salm 128, el pare és presentat com un treballador, que
amb l’obra de les seves mans pot sostenir el benestar físic i la serenitat de la seva
família: «Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort» (v. 2). Que el treball
sigui una part fonamental de la dignitat de la vida humana es dedueix de les primeres
pàgines de la Bíblia, quan es declara que «Déu va prendre l’home i el va posar al jardí
de l’Edèn, perquè el guardés i el conreés» (Gn 2,15). És la representació del treballador
que transforma la matèria i aprofita les energies de la creació, produint el «pa guanyat a
dures penes» (Sl 127,2), a més de cultivar-se a si mateix.
24. El treball fa possible al mateix temps el desenvolupament de la societat, el
manteniment de la família i també la seva estabilitat i la seva fecunditat: «Que tota la
vida puguis veure prosperar Jerusalem, que puguis veure els fills dels teus fills» (Sl
128,5-6). En el llibre dels Proverbis també es fa present la tasca de la mare de família, el
treball es descriu en totes les seves particularitats quotidianes, atraient la lloança de
l’espòs i dels fills (cf. 31,10-31). El mateix apòstol Pau es mostrava orgullós d’haver
viscut sense ser un pes per als altres, perquè va treballar amb les seves mans i així es va
assegurar el suport (cf. Ac 18,3; 1Co 4,12; 9,12). Tan convençut estava de la necessitat
del treball, que va establir una fèrria norma per a les seves comunitats: «Si algú no vol
treballar, que no mengi» (2Te 3,10; cf. 1Te 4,11).
25. Dit això, es comprèn que la desocupació i la precarietat laboral es
transformin en sofriment, com es fa notar en el llibret de Rut i com recorda Jesús en la
paràbola dels treballadors asseguts, en un oci forçós, a la plaça del poble (cf. Mt 20,116), o com ell ho experimenta en el mateix fet d’estar moltes vegades envoltat de gent
necessitada i de famolencs. És el que la societat està vivint tràgicament en molts països,
i aquesta absència de fonts de treball afecta de diferents maneres la serenitat de les
famílies.
26. Tampoc no podem oblidar la degeneració que el pecat introdueix en la
societat quan l’ésser humà es comporta com tirà davant la natura, devastant-la, usant-la
de manera egoista i fins brutal. Les conseqüències són al mateix temps la desertificació
del sòl (cf. Gn 3,17-19) i els desequilibris econòmics i socials, contra els quals s’aixeca
amb claredat la veu dels profetes, des Elies (cf. 1R 21) fins a les paraules que Jesús
mateix pronuncia contra la injustícia (cf. Lc 12,13-21; 16,1-31).
La tendresa de l’abraçada
27. Crist ha introduït com a emblema dels seus deixebles sobretot la llei de
l’amor i del do de si als altres (cf. Mt 22,39; Jn 13,34), i ho ha fet a través d’un principi
que un pare i una mare solen testimoniar en la seva pròpia existència: «Ningú no té un
amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). Fruit de l’amor són
també la misericòrdia i el perdó. En aquesta línia, és molt emblemàtica l’escena que
mostra una adúltera a l’esplanada del temple de Jerusalem, envoltada dels seus
acusadors, i després sola amb Jesús que no la condemna i la convida a una vida més
digna (cf. Jn 8, 1-11).
28. A l’horitzó de l’amor, central en l’experiència cristiana del matrimoni i de la
família, ressalta també una altra virtut, més aviat ignorada en aquests temps de relacions
frenètiques i superficials: la tendresa. Acudim al dolç i intens Salm 131. Com
s’adverteix també en altres textos (cf. Ex 4,22; Is 49,15; Sl 27,10), la unió entre el fidel i
el seu Senyor s’expressa amb trets de l’amor patern o matern. Aquí apareix la delicada i
tendra intimitat que hi ha entre la mare i el seu infant, un nadó que dorm en els braços
de la seva mare després d’haver estat alletat. Es tracta –com ho expressa la paraula
hebrea gamul– d’un infant ja deslletat, que s’aferra conscientment a la mare que el porta
al seu pit. És llavors una intimitat conscient i no merament biològica. Per això el
salmista canta: «Jo em mantinc en pau, tinc l’ànima serena, com un infant a la falda de
la mare» (Sl 131,2). De manera paral·lela, podem acudir a una altra escena, on el profeta Osees col·loca en boca de Déu com a pare aquestes paraules commovedores:
«Quan Israel era un noi, me’l vaig estimar […] Jo mateix vaig ensenyar Efraïm a
caminar, agafant-lo pels braços [ …] Jo els atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor;
era per a ells com el qui aixeca un infant contra la seva galta, m’inclinava i li donava
menjar» (11,1.3-4).
29. Amb aquesta mirada, feta de fe i d’amor, de gràcia i de compromís, de
família humana i de Trinitat divina, contemplem la família que la Paraula de Déu confia
en les mans de l’home, de la dona i dels fills per tal que formin una comunió de persones
que sigui imatge de la unió entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. L’activitat generativa i
educativa és, al seu torn, un reflex de l’obra creadora del Pare. La família està cridada a
compartir la pregària quotidiana, la lectura de la Paraula de Déu i la comunió eucarística
per fer créixer l’amor i convertir-se cada vegada més en temple on habita l’Esperit.
30. Davant cada família es presenta la icona de la família de Natzaret, amb la
seva quotidianitat feta de fatigues i fins i tot de malsons, com quan va haver de patir la
incomprensible violència d’Herodes, experiència que es repeteix tràgicament encara
avui en tantes famílies de pròfugs rebutjats i inermes. Com els mags, les famílies són
convidades a contemplar al infant i la Mare, a prostrar-se i a adorar-lo (cf. Mt 2,11).
Com Maria, són exhortades a viure amb coratge i serenitat els seus desafiaments
familiars, tristos i engrescadors, i a custodiar i meditar en el cor les meravelles de Déu
(cf. Lc 2,19.51). En el tresor del cor de Maria hi ha també tots els esdeveniments de
cadascuna de les nostres famílies, que ella conserva curosament. Per això pot ajudar-nos
a interpretar-los per reconèixer en la història familiar el missatge de Déu.