L’Alegria de l’Amor (4)

Els teus fills com plançons d’olivera

14. Reprenguem el cant del salmista. Hi apareixen, dins de la casa on l’home i la
seva esposa estan asseguts a la taula, els fills que els acompanyen «com plançons
d’olivera» (Sl 128,3), és a dir, plens d’energia i de vitalitat. Si els pares són com els
fonaments de la casa, els fills són com les «pedres vives» de la família (cf. 1Pe 2,5). És
significatiu que en l’Antic Testament la paraula que apareix més vegades després de la
divina (yhwh, el «Senyor») és «fill» (ben), un vocable que remet al verb hebreu que
significa «construir» (banah). Per això, en el Salm 127 s’exalta el do dels fills amb
imatges que es refereixen tant a l’edificació d’una casa, com a la vida social i comercial
que es desenvolupava a la porta de la ciutat: «Si el Senyor no construeix la casa, és
inútil l’afany dels constructors; l’herència que del Senyor són els fills; els descendents
són la millor recompensa; els fills que heu tingut quan éreu joves són com les fletxes en
mans d’un guerrer. Feliç l’home que se n’omple el buirac! Si discuteix a la plaça amb
l’adversari, no haurà de retirar-se avergonyit» (vv. 1.3-5). És veritat que aquestes
imatges reflecteixen la cultura d’una societat antiga, però la presència dels fills és de
totes maneres un signe de plenitud de la família en la continuïtat de la mateixa història
de salvació, de generació en generació.
15. En aquesta perspectiva podem recollir una altra dimensió de la família.
Sabem que en el Nou Testament es parla de «l’església que es reuneix a la casa» (cf.
1Co 16,19; Rm 16,5; Col 4,15; Flm 2). L’espai vital d’una família es podia transformar
en església domèstica, en seu de l’Eucaristia, de la presència de Crist assegut a la
mateixa taula. És inoblidable l’escena pintada a l’Apocalipsi: «Sóc a la porta i truco: si
algú m’escolta i obre la porta, entraré i menjarem junts» (3,20). Així es delinea una casa
que porta al seu interior la presència de Déu, la pregària comuna i, per tant, la
benedicció del Senyor. És el que s’afirma en el Salm 128 que prenem com a base: «Que
el Senyor et beneeixi des de Sió» (v. 5).
16. La Bíblia considera també la família com la seu de la catequesi dels fills.
Això brilla en la descripció de la celebració pasqual (cf. Ex 12,26-27; Dt 6,20-25), i
després va ser explicitat en l’Haggadà jueva, o sigui, en la narració dialògica que acompanya el ritu del sopar pasqual. Més encara, un Salm exalta l’anunci familiar de la fe: «El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no ho amagarem als nostres fills, i ells ho contaran als qui vindran: són les gestes glorioses del Senyor, el seu poder i els seus prodigis. Ell va fer un pacte amb el poble de Jacob, donà una llei als fills d’Israel. Ell va manar als nostres pares que tot això ho ensenyessin als seus fills, perquè ho coneguessin els qui vindran, i els fills que naixeran després. Que s’alcin, doncs, i ho contin als seus fills» (Sl 78,3-6). Per tant, la família és el lloc on els pares esdevenen els primers mestres de la fe per als seus fills. És una tasca “artesanal”, de persona a persona: «Quan el teu fill et pregunti […] li respondràs …» (Ex 13,14). Així, les diferents generacions entonaran el seu cant al Senyor, «infants i vells, joves i noies»
(Sl 148,12).
17. Els pares tenen el deure de complir amb serietat la seva missió educadora, com ensenyen sovint els savis bíblics (cf. Pr 3,11-12; 6,20-22; 13,1; 22,15; 23,13- 14; 29,17). Els fills són cridats a acollir i a practicar el manament: «Honra el pare i la mare» (Ex 20,12), on el verb «honrar» indica el compliment dels compromisos familiars i socials en la seva plenitud, sense ometre’s amb excuses religioses (cf. Mc 7,11-13). En efecte, «qui honora el pare expia els pecats, qui honora la mare es guanya un tresor» (Sir 3,3-4).
18. L’Evangeli ens recorda també que els fills no són una propietat de la família, sinó que tenen al davant el seu personal camí de vida. Si és veritat que Jesús es presenta com a model d’obediència als seus pares terrenals, estant-los sotmès (cf. Lc 2,51), també és cert que ell mostra que l’elecció de vida del fill i la seva mateixa vocació cristiana poden exigir una separació per complir amb el seu propi lliurament al Regne de Déu (cf. Mt 10,34-37; Lc 9,59-62). És més, ell mateix als dotze anys respon a Maria i a Josep que té una altra missió més alta a complir més enllà de la seva família històrica (cf. Lc 2,48-50). Per això exalta la necessitat d’altres lligams, molt profunds també dins de les relacions familiars: «La meva mare i els meus germans són aquests: els qui escolten la Paraula de Déu i la compleixen» (Lc 8,21). D’altra banda, en l’atenció que ell presta als infants –considerats en la societat de l’antic Orient Pròxim com a subjectes sense particulars drets i fins i tot com a objecte de possessió familiar– Jesús arriba al punt de presentar-los als adults gairebé com a mestres, per la seva confiança simple i espontània davant els altres: «Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no, no entrareu pas al Regne del cel. Així doncs, el qui es faci petit com aquest infant, és el més important
en el Regne del cel» (Mt 18,3-4).