Estat laic i societat plurireligiosa (3)

El llunyà Edicte de Milà

Fa pocs anys que hem celebrat el 1700 aniversari de l’Edicte de Milà del 313 i és pertinent recordar-lo i situar-lo en les relacions entre les religions i l’Estat. Amb l’Edicte començava una nova era respecte a aquestes relacions. Seria més precís parlar de l’inici d’una evolució de tals relacions. S’ha dit que l’Edicte de Milà va ser una mena de «fracàs d’entrada». De fet, els esdeveniments que seguiren van obrir una llarga i accidentada història, que d’alguna manera s’identifica amb la història de la llibertat religiosa.

Com molt bé afirmava Gabrio Lombardi —a qui recordo amb afecte per les seves classes d’institucions de dret romà a la Pontifícia Universitat Lateranense romana, aquells anys de la meva joventut i clarament del segle passat—, «l’Edicte de Milà del 313 té una importància transcendental, perquè marca el libertatis initium del món modern»[1]. Aquesta manifestació indica que les mesures signades per dos emperadors, Constantí i Licini, van significar no solament el final progressiu de la persecució contra els cristians, sinó sobretot l’acta de naixement de la llibertat religiosa. Pot dir-se que amb l’Edicte de Milà van sorgir per primera vegada en la història dues dimensions que avui denominem llibertat religiosa i laïcitat de l’Estat.

El cardenal Scola, arquebisbe de Milà, recorda dos significatius ensenyaments de sant Ambròs, arquebisbe d’aquella seu en els anys 374-397. Recordava als seus diocesans, en primer lloc, que els cristians havien de ser fidels a l’autoritat civil i, en segon lloc, que aquesta autoritat havia de garantir als ciutadans la llibertat religiosa tant en el pla personal com en el social.

La declaració Dignitatis humanae, del Concili Vaticà II del qual enguany celebrem el 50è aniversari de la seva cloenda, constitueix una fita important en la definició de la llibertat religiosa. Aquest document conciliar va superar la doctrina clàssica de la tolerància i reconegué que «la persona humana té dret a la llibertat religiosa». I, com afirma Nikolaus Lobkowiz, «la qualitat extraordinària de la declaració conciliar consisteix a haver passat el tema de la llibertat religiosa de la noció de veritat a la dels drets de la persona humana. Si l’error no té drets, una persona té drets fins i tot quan s’equivoca. Queda clar que no es tracta d’un dret davant de Déu; és un dret respecte a les altres persones, la comunitat i l’Estat»[2]. Aquestes paraules ens recorden les del cardenal Bea en temps de la celebració del d’aquell Concili ecumènic, que reiteraven que és la persona humana la que té drets, no la veritat.

No obstant l’Edicte de Milà, disset segles després el dret a la llibertat religiosa no és plenament reconegut en el món. «Al voltant de 350 milions de cristians sofreixen persecució o discriminació religiosa en el món. A més, els atacs contra els cristians han augmentat un 309% entre el 2001 i el 2010»[3]. I és coneguda l’actual creixent persecució principalment contra els cristians en diversos llocs del món pel sol fet de ser cristians, obligant-los a deixar la seva terra o a convertir-se a una altra religió sota amenaça de mort. I, sense arribar a persecucions amb víctimes humanes, cal considerar el tracte donat a la religió en la cultura actual i en les legislacions dels Estats, en molts casos amb marcat accent laïcista.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal de Barcelona

[1] Persecuzioni, laicità, libertà religiosa. Dall’Editto di Milano alla «Dignitatis Humanae», Studium, Roma 1991, 128.

[2] «Il Faraone Amenhotep e la Dignitatis Humanae», dins Oasis 8 (2008) 18.

[3] P. Rivero, «La libertad religiosa, 1700 años después», dins Palabra, febrer 2013, 68.