Estat laic i societat plurireligiosa (2)

Debat actual sobre la laïcitat

Assistim a un interessant debat sobre la laïcitat, especialment a l’Europa occidental i més concretament a França, Itàlia i Espanya. El concepte de laïcitat no és quelcom estrany ni aliè a la tradició cristiana. Té una inequívoca matriu cristiana. El seu fonament es troba en aquella famosa sentència de Jesús sobre el Cèsar i sobre Déu[1]. Benet XVI, en la seva visita al president de la República Italiana, el 24 de juny del 2005, va pronunciar aquestes paraules: «És legítima una sana laïcitat de l’Estat, en virtut de la qual les realitats temporals es governen segons les normes que li són pròpies, sense excloure tanmateix les referències ètiques que troben el seu fonament últim en la religió.»

Tractant de la laïcitat, considero que s’ha d’insistir en dos aspectes fonamentals. Primer de tot, l’assumpció crítica de la modernitat per part dels cristians. Això demana donar importància al nexe veritat-llibertat i reconèixer que la llibertat és cridada a valorar i servir la veritat. I, a més, la modernitat ha estat concebuda sovint com a laica, en el sentit de considerar la religió com un fet merament privat. És necessari, per tant, pensar de nou en el significat del terme «laic».

En aquest sentit, el mateix pontífex, en el seu discurs als juristes catòlics italians, va manifestar que «tots els creients, i d’una manera especial els creients en Crist, tenen el deure de contribuir a elaborar un concepte de laïcitat que, per una banda, reconegui Déu i la seva llei moral, Crist i la seva Església, el lloc que li correspon en la vida humana, individual i social, i que, per altra banda, afirmi i respecti la legítima autonomia de les realitats temporals, que tenen les seves lleis i valors propis que l’home ha de descobrir i ordenar»[2].

El problema plantejat per la laïcitat fa referència a una realitat més àmplia que la que pot plantejar-se en el tema concret de les relacions entre l’Església i l’Estat. Ha de situar-se en el context de la presència del fet religiós en general i de l’Església en particular en les diverses cultures i, més precisament, en la vida de les comunitats polítiques.

És evident que, en l’afirmació de la dignitat de la persona humana, cadascú pot recolzar en raons pròpies, i no tenen per què coincidir amb les raons dels altres. Entre aquestes raons hi ha també les que deriven de la pròpia fe religiosa. Aquesta influència del fet religiós, tot i ser real, de cap manera no ha de ser interpretada com una indeguda intromissió de la religió en l’àmbit temporal.

És una manifestació clara i fonamental del fet que una pretesa separació entre allò que és «temporal» i allò que és «espiritual», com si es tractés de coses diferents que no tenen res a veure entre elles, és insostenible. Es fa aquí present la ineludible qüestió de l’«esperit» que ha d’animar la concepció «humanista» del bé comú de la societat.

La convivència de les persones en la societat és quelcom connatural a l’ésser humà i la presència del fenomen religiós és també una realitat que no pot ser viscuda, ni individualment ni col·lectivament, fora de la societat. Per això, és normal que ens preguntem per què quelcom que hauria de ser natural ha de plantejar-se en termes de conflicte i enfrontaments quan volem parlar de les relacions entre l’Estat i l’Església i de la laïcitat de l’Estat.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal de Barcelona

[1] Mt 22,21.

[2] Discurs al LVI Congrés Nacional de Juristes Catòlics italians, de 9 de desembre del 2006.