Diàleg entre fe i cultura

Veus autoritzades en el camp del diàleg entre la fe i la cultura han insistit recentment en la necessitat de recuperar la metàfora dels dos llibres de la natura, que el mateix Galileu i els autors medievals utilitzaven: entre els dos llibres, el de la Revelació bíblica i el de la Naturalesa, no hi pot haver contradicció, perquè ambdós tenen un mateix autor.

Per tant, si hi ha una contradicció o un conflicte és perquè no sabem llegir l’un o l’altre, perquè en fem una interpretació literal o esbiaixada, o bé perquè no comprenem les dades que se’ns hi ofereixen. La clau rau en que la veritat de la fe no es pot contradir amb la veritat de la raó.

Quan parlem de diàleg entre ciència i fe, normalment pensem en els problemes de la bioètica o de la biomedicina. Tanmateix, aquestes són només una part concreta d’aquest diàleg, tot i que com afecten directament l’home, tenen una urgència major.

Per a dialogar és oportú que cadascuna de les parts sigui conscient de la seva identitat, dels seus límits i també, per suposat, de la seva legítima autonomia. Avui les ciències senten amb especial sensibilitat aquesta seva autonomia. El Concili Vaticà II cregué oportú reconèixer la legitimitat d’aquesta autonomia.

Això té una aplicació especial a diversos debats actuals sobre els conceptes de creació i d’evolució. No respectar els límits de les ciències i els límits de la teologia només pot conduir a situacions equívoques. El Papa Benet XVI ha parlat, de la legitimitat d’una interpretació històrico-crítica de les Sagrades Escriptures, tot i que aquesta aproximació a elles no esgoti la seva fecunditat, i calgui compaginar-les amb una lectura creient i orant del seu missatge.

La Bíblia no és un llibre de ciència i no s’ha de llegir com una descripció científica de l’univers i del seu desenvolupament. El Concili Vaticà II ho explicà molt bé quan diu que les Sagrades Escriptures contenen tota la veritat necessària per a la salvació. Sant Agustí té una frase molt significativa quan diu que la Bíblia ensenya com anar al cel, però no pas com van els cels. En aquest sentit, per exemple, és compatible l’existència d’un Déu creador amb la descripció que del món ens ofereix la biologia  evolucionista.

Tot mirant el present amb realisme, hom constata allò que va dir Pau VI: que el divorci entre la fe i la cultura és un dels drames del nostre temps. És forta la temptació que empeny els creients a l’aïllament, a tancar-se en l’àmbit de la vivència de la fe, a dedicar totes les energies al treball intraeclesial . Ho he dit en diverses ocasions i ho repeteixo ara. Tot i que els laics, homes i dones, tenen sens dubte una missió en la comunitat eclesial, el seu àmbit propi d’actuació és el món, el secular, les realitats laiques, des de les ciències a l’economia, la política i les diverses manifestacions culturals.

No podem tancar-nos en un gueto. Això fora anar contra la tradició secular de l’Església, que sempre s’ha confrontat amb les cultures de les diverses èpoques. Malgrat sigui molt inhòspit el camp en el que ens hem de moure, no podem pas renunciar a donar testimoni de l’esperança que hi ha en nosaltres. Amb humilitat i realisme. Però també amb il·lusió i confiança.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal de Barcelona