Estat laic i societat plurireligiosa (1)

Començo presentant una sintètica justificació de l’actualitat d’aquesta temàtica que avui és viva en les xarxes socials i molt més en els esdeveniments petits i grans de les nostres societats occidentals i en els seus ordenaments jurídics. Avui es parla sovint amb força confusió de laïcitat i de laïcisme i fins i tot a vegades s’usen aquests dos termes per a identificar un mateix concepte. En les societats europees occidentals hi ha un clima cultural i polític de laïcisme i no pas de laïcitat. Laïcitat i laïcisme són dos conceptes que signifiquen realitats molt diferents. En el nostre ambient va creixent una tendència cultural i política a parlar de l’Estat laic i també de la societat laica. Si bé la primera expressió configura un Estat aconfessional i respectuós envers el fenomen religiós, la societat no és ni pot ser laica, perquè la societat està formada per persones creients i no creients, d’alguna religió o de cap religió. La societat és plurireligiosa.

El tema de la llibertat religiosa és molt actual, encara que no sempre apareix amb aquests termes genèrics en els mitjans de comunicació. A més de la tan esmentada possible reforma de la Llei de Llibertat Religiosa i del reiterat anunci de la revisió o denúncia dels Acords entre Església i Estat espanyol, hi ha un debat a Espanya i en altres països de la Unió Europea sobre la laïcitat, sobre l’ús dels símbols religiosos en els espais i institucions públics i sobre la presència de càrrecs públics en les celebracions religioses en un clima cultural i polític de tendència laïcista.

La temàtica i problemàtica sobre la llibertat religiosa cobra una dimensió més àmplia i surt a la superfície amb més freqüència atès el fenomen de la immigració que ha experimentat també els nostre país amb persones de distintes ètnies i religions i amb un grup molt nombrós de musulmans. Hem passat en pocs anys d’una societat unireligiosa a una societat plurireligiosa.

No endebades el dret de llibertat religiosa no és sols un dels primers sinó el primer dels drets fonamentals de la persona humana. I la persona humana és sempre persona —sigui quina sigui la conjuntura sòcio-político-cultural— amb una dimensió religiosa i transcendent. Per això, penso no equivocar-me si afirmo que sempre serà un tema actual tant per a la realització de la persona humana com per a la configuració de la societat i de l’Estat. Benet XVI, a Westminster Hall, es referia, ja fa uns quants anys, a «la perenne qüestió de la relació entre el que es deu al Cèsar i el que es deu a Déu»[1].

En el fons d’aquests debats hi ha la presència pública de la religió en la societat, defensada per uns —entre els quals, com és obvi, em situo— i atacada per altres. I que es reivindiqui aquesta presència és completament lògic, ja que la convivència de les persones en la societat és quelcom connatural a la persona humana pel fet de ser sociable, i la presència de la religió és també una realitat que no pot ser viscuda, ni individualment ni col·lectivament, fora de la convivència social. És normal que la religió tingui una presència pública en la societat.

Es parla molt de la secularització de les nostres societats, com si el fenomen religiós perdés importància en el món. Tanmateix, no és pas així. En el Congrés Internacional de Pastoral de les Grans Ciutats, celebrat a Barcelona l’any 2014, els sociòlegs coincidiren a posar en relleu que la població mundial l’any 1980 es pronunciava religiosa en un 83%, mentre que l’any 2010 ho féu en un 89%. Al mateix temps parlaren de la manca de confiança dels ciutadans de les grans ciutats respecte de les institucions, amb l’excepció de la família i de la religió. Aquestes dades tenen suficient importància per a l’enfocament de les relacions entre religió i societat[2].

Les relacions entre Església i Estat no són pas les més importants per a tractar les relacions entre l’aspecte religiós i l’aspecte temporal en la convivència social. Aquelles relacions s’han d’emmarcar en el context de les relacions entre fe i política, entre religió i societat, entre Església i convivència social. L’Església ha anat posant l’accent en l’home i en els drets inalienables de la persona i de la societat. Les relacions de l’Església amb la política ja no poden emmarcar-se exclusivament en les relacions amb l’Estat. Més aviat l’Església ha de propiciar, valorar i millorar la seva presència en la societat. En aquest sentit té molta importància constatar que el títol que el Concili Vaticà II va donar a la constitució Gaudium et spes és el de «la presència de l’Església en el món», i en aquest document conciliar sempre s’empren els termes relacionals Església i comunitat política per a significar la societat, a diferència de la declaració conciliar Dignitatis humanae sobre llibertat religiosa, en què els termes relacionals són Església-Estat, Església – autoritat civil.

Aquest enfocament harmonitza amb l’esperit assenyalat pel papa Francesc, que reitera la necessitat d’una Església «en sortida», que vagi a les perifèries existencials i geogràfiques per tal d’oferir el seu servei a les persones, com a Església samaritana que ofereix el gran tresor que té, que és l’anunci de Jesucrist i la pràctica de les obres corporals i espirituals de misericòrdia.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal de Barcelona

[1] Discurs del 17 de setembre del 2010.

[2] M. Castells, «Àngels i dimonis de les grans ciutats», dins La pastoral de les grans ciutats, ed. Claret, Barcelona 2015, 27.