La Pasqua de Resurrecció

Els apòstols que seguien Jesús molt possiblement es feren aquestes preguntes: De quina manera Jesucrist, que exercia una fascinació tan gran, responia a les promeses de Déu per a la salvació del seu poble? Com podia un home tan bo i suau posar ordre en un món tan dolent? Què significava el destí de fracàs i de mort de què els parlava?
Són també, possiblement, les preguntes que avui es fan els homes i les dones d’aquest inici de nou mil·lenni. La resposta a aquestes preguntes la trobem en la revelació de l’amor trinitari acomplerta en la resurrecció de Jesús crucificat. La Pasqua revela el sentit de la història, una història orientada cap a la victòria final i definitiva de Déu, de la qual la resurrecció del Crucificat és anticipació i promesa.
Avui, també, enmig dels desencisos del terrorisme, guerres, divisions, odis i conculcacions dels drets fonamentals de la persona, és urgent que escoltem la paraula de la proximitat i del consol de Déu, revelada en la Pasqua. És en la Pasqua que el Pare es manifesta com amor a tothom en el gest suprem del sacrifici de Jesús.
“En veritat, el Senyor ha ressuscitat!” Aquest és el crit constant que brolla dels llavis dels cristians en el temps pasqual. És la confessió d’un fet que omple les darreres pàgines dels quatre evangelis. L’afirmació de Jesús ressuscitat —“Jo sóc el camí, la veritat i la vida”— és un crit que traspassa les fronteres de l’espai i del temps i es fa sentir en el més íntim de la consciència humana.
És cert que als apòstols els va costar creure en la resurrecció del seu Mestre, fonamentalment per dos motius: d’una banda, l’impacte de la passió havia estat un fort traumatisme per a uns homes com ells, illetrats i senzills; d’altra banda, no havien entès ni el que deien les Escriptures sobre el Messies ni les predicacions de Jesús.
Els dos deixebles d’Emmaús conversaven i discutien sobre els fets dolorosos esdevinguts a Jerusalem, a propòsit de la passió i mort de Jesús en creu. I quan Jesús ressuscitat se’ls apropà, foren incapaços de reconèixer-lo en la persona del caminant anònim. És el que succeeix a tants homes i dones d’avui: estan sols perquè potser fa temps que la fe es va apagar en els seus cors. Tanmateix no estan sols, perquè algú —el Vivent— camina al seu costat. Encara que les tenebres de l’error o del pecat ocultin l’horitzó de l’esperança, Jesús ressuscitat els acompanya.
La resurrecció de Crist és un fet real amb una dimensió històrica, però al mateix temps sobrepassa i transcendeix la història. Aquesta fou l’afirmació contundent dels apòstols que, al cap dels vuit dies de la resurrecció de Jesús, comunicaren a Tomàs, l’incrèdul: “Hem vist el Senyor!” El seu escepticisme es va desfer davant l’evidència del ressuscitat que veieren i tocaren i amb qui van parlar. Finalment, Tomàs farà la professió de fe més bella que mai hagi sortit de llavis humans sobre la resurrecció del Senyor: “Senyor meu i Déu meu!”
En la Pasqua, a més de celebrar el gran pas de la foscor a la llum fet per Jesús, celebrem que Déu és autor de la Vida, de tal manera que ha lliurat per sempre la seva pròpia vida en l’amor al seu fill Jesús, i també a nosaltres, els seus fills adoptius. El cristianisme té com a fonament la fe confiada en Déu que ens ha promès la vida eterna. Per això creiem i confiem del tot “en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts, Jesús, Senyor nostre”.

† Lluís Martínez Sistach
Cardenal Arquebisbe em. de Barcelona