Humanitzar Europa: el saber teològic, pont entre les cultures. Conclusió (i 8)

Arribats a la secció conclusiva de la meva exposició, voldria provar de respondre aquestes dues preguntes: ¿en què es resumeix aquell nou humanisme que pot donar novament una ànima a Europa? Quin és el paper que poden tenir institucions culturals com les facultats teològiques, en què és custodiat i reelaborat el saber que neix de la fe?

            Per respondre d’una manera basada en l’experiència i diria existencial, faré referència a dos fets eclesials recents. Els cinquanta anys del terme del Concili Vaticà II i el terme del Jubileu de la Misericòrdia, que festejarem dintre de pocs dies.

            Dom Bernabé Dalmau, monjo del Monestir de Montserrat i també un clarivident observador de la realitat eclesial, proposa aquesta tesi: amb el Jubileu de la Misericòrdia –i amb el pontificat del Papa Francesc– ha començat una nova fase en l’aplicació del Concili Vaticà II. Allò que caracteritza tant el Concili com el recent Jubileu és un esperit profundament humà: la solidaritat envers l’home i la seva situació existencial concreta, amb la pobresa, i tants sofriments.[1]

            I el Papa Francesc, en la butlla d’indicció del recent Any Sant, ha deixat escrita aquesta frase plena de conseqüències: “La primera veritat de l’Església és l’amor de Crist” (MV 12). Els dos sínodes sobre la família –2014 i 2015– als quals he tingut la sort de participar i les Exhortacions apostòliques Evangelii gaudium i Amoris laetitia han de ser inserides, crec, en aquesta mateixa línia interpretativa.

            L’Església no té ni pot tenir altre humanisme que el de Crist i de l’Evangeli, que el Vaticà II contemplà com “L’home nou”,[2] concepte teològic que ja trobem en Sant Pau.

            El “full de ruta” de l’Església en el seu tercer mil·lenni continua essent el Concili Vaticà II, com digué Joan Pau II. Potser, en una primera i llarga fase de la seva “receptio“, el vam llegir a través de conceptes com la comunió i com una exigència de reforma de les estructures. Aquesta nova fase de la mateixa “receptio“, està centrada més sobre l’home actual i sobre les seves ferides.

            Què en quedarà d’aquest Any Sant? Amb el papa Francesc i tot el que suposa l’Any de la misericòrdia comença una segona recepció del Concili del nostre temps. Potser seria més just dir que arrenca un impuls promotor de reforma a partir de la virtut central de la misericòrdia. Això pot donar una nova configuració del lloc de l’Església en el món, de la manera de situar-s’hi i de la forma de viure ella mateixa la perpètua missió evangelitzadora.

            Podríem, a més, desitjar que no es redueixi a una nova “moda verbal” i esdevingui un nou humanisme que, amb l’ajut de la teologia, sàpiga descobrir aquelles “llavors del Verb” que, com expressava bé el filòsof i màrtir San Justí en el segle segon, ja són presents en totes les cultures. Una de les missions de la teologia actual és identificar i il·luminar els “signes del nostre temps” amb l’esperit de la misericòrdia.

            Aquest és el meu desig i la meva pregària a l’Esperit Sant i a la Santíssima Verge Maria, “mare de misericòrdia, que en el seu himne del Magníficat emanà la profecia que ‘la misericòrdia del Senyor s’estén de generació en generació'”. Que la Santíssima Verge vulgui il·luminar-nos els camins per integrar d’una manera nova i més creativa l’aportació de la dona a la missió d’evangelització i d’humanització del nostre món. Aquests són els meus desigs per a tots els professors i tots els estudiants d’aquesta prestigiosa Facultat de Teologia de l’Emilia Romagna-Bolonya. Gràcies.

Bolonya, 16 de novembre de 2016.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe emèrit de Barcelona

[1] Cf. Dietari d’un missioner de la misericòrdia, Barcelona 2016, 110 pp.

[2] Gaudium et Spes, 22 i 41.