Humanitzar Europa: el saber teològic, pont entre les cultures (7)

  1. Tres possibles objeccions a la nostra tesi.

            En aquesta part del meu discurs voldria insistir sobre la tesi que ha estat repetida en els ambients cristians: Europa pot trobar la seva ànima, la seva inspiració i un futur fecund si no oblida les pròpies arrels, entre les quals destaca l’herència cristiana. Permeteu-me, però, de recordar tres possibles objeccions que es poden avançar –i que, d’altra banda, diria que es verifiquen– en la realitat europea de cada dia i potser també en els seus òrgans dirigents.

            Recordareu que Sant Tomàs d’Aquino, en els articles de la Summa Theologica, pren molt en consideració, després d’haver expressat i justificat el propi punt de vista, les opinions del qui no comparteix o s’oposa a aquesta doctrina, a través del qual l’àngel de les escoles raona la seva posició. Ara bé, desitjo fa referència a algunes objeccions que em sembla notar en l’ambient davant la tesi de les arrels cristianes d`Europa.

            7.1. La primera objecció és aquella segons la qual l’Església, apel·lant a les arrels cristianes d’Europa, aspira a guanyar protagonisme enfront de la secularització i, a fi de comptes, a mantenir un cert poder. Fruit d’aquesta objecció pot ser, entre altres factors, l’actitud del laïcisme, que pretén treure espai públic a la religió i, en última instància, mantenir les creences en el sol àmbit de la consciència i les conviccions religioses sense cap rellevància social.

            A aquesta objecció, en qualitat d’estudiós del Dret, he treballat sobre el tema de la laïcitat i crec que l’Església, des del Concili Vaticà II, ha acceptat de ser servidora i no mestressa de les societats en què s’encarna. Una reflexió anàloga es pot llegir en un llibre meu titulat “Stato laico e società multireligiosa“,[1] que cerca de proporcionar criteris per a la instauració de relacions sanes i pacífiques entre la dimensió espiritual i la temporal, entre la religió o religions i l’Estat, entre l’Església catòlica i l’Estat modern. L’Església accepta amb totes les conseqüències annexes el principi de la sana laïcitat ja present en les famoses paraules de Crist: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, paraules que considero permanentment actuals.

            7.2. Una segon objecció consisteix en un cert “judici d’intencions”, expressió que podria ser explicada dient que la proposta humanitzadora del cristianisme és en el fons una estratègia per a “imposar” la pròpia Weltanschauung, els propis dogmes i la pròpia moral a tota la societat. Si la resposta a la precedent objecció era el tema principalment cristià de la laïcitat, la resposta a aquesta no pot ser altra que el tema de la llibertat religiosa i el primat de la consciència personal, tema aquest últim molt present en la millor tradició teològica cristiana i d’una manera especial en el magisteri del Papa Francesc. L’Església dóna suport decididament al dret civil a la llibertat religiosa, reconeguda en la Declaració Dignitatis humanae, del Concili Vaticà II.

            Parlant del primat de la consciència personal com a resposta a l’objecció segons la qual l’Església vol imposar la pròpia moral a tota la  societat, em sembla necessari fer referència a un tema que, a parer meu, revesteix molta importància: els laics i la seva missió en l’Església i en el món. Sempre m’he interessat pel tema dels laics i acostumo a dir que aquests, homes i dones, tenen una missió en l’Església i en el món. I normalment afegeixo que hi ha un dèficit en la presència activa dels laics en el món, en la societat civil, en les realitats temporals. En aquest món els laics són cridats a realitzar la seva missió i han d’assumir les seves opcions conscientment i a partir de la seva vocació cristiana i per aquella “justa autonomia” de les realitats temporals que ja havia reconegut la Constitució pastoral del Vaticà II Gaudium et Spes

La presència compromesa  dels laics cristians en les realitats temporals  sota la responsabilitat la considero una gran necessitat d’aquest moment perquè, entre altres coses, ajudaria a comprendre que la contribució dels valors del cristianisme a la societat no constitueix cap perill per a la laïcitat dels Estats i per a la independència de les institucions seculars.

7.3. Una tercera objecció és la que afirma que l’interès de l’Església d’encarnar-se en les cultures i d’humanitzar el propi missatge respon a una voluntat de mantenir l’hegemonia cultural que detenia en altres èpoques de la seva història. La cultura representaria l’avançada en què s’hauria refugiat l’Església per no perdre “l’hegemonia en el món de la cultura”, al qual certament no vol renunciar.

Un “bany de realisme” podria ser una resposta a aquesta objecció: se sap que l’Església no és hegemònica en el camp de la cultura ni en el de les ciències humanes o de l’art. Permeteu-me que us parli d’una circumstància personal que considero il·lustrativa de la que podria ser la resposta existencial i operativa a aquesta tercera objecció. Els darrers anys he treballat primordialment sobre la presència i sobre la la missió de l’Església en les grans ciutats. Vam tenir a Barcelona el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats, que va constar de dues fases o etapes, fins i tot separades en les dates de l’esdeveniment. Una per escoltar els sociòlegs i els experts en pastoral. I una segona per presentar als pastors de les grans ciutats les conclusions dels experts i recollir-ne les valoracions i perspectives en l’acció pastoral. La sessió conclusiva del congrés, les actes del qual han estat publicades en diverses llengües, es va fer a Roma davant el Papa Francesc, molt interessat a la pastoral urbana des dels anys que era arquebisbe del Gran Buenos Aires. I heus ací, crec, que el Papa mateix havia respost a aquesta tercera opció demanant-nos –a través de les paraules pronunciades durant l’audiència que ens va concedir– una “conversió pastoral”, un “canvi en la nostra mentalitat pastoral”. Escoltem les seves mateixes paraules: “Venim d’una pràctica pastoral en la qual l’Església era l’únic referent de la cultura. És veritat, és la nostra història. (…) Però aquella època s’ha acabat. Forma part del passat. No estem en la cristiandat, ja no hi som. Avui ja no som els únics productors de cultura, ni els primers, ni els més escoltats”. I en els números de l’Exhortació Evangelii gaudium ho reconeix explícitament.[2]

Si en la resposta a la primera objecció he fet al·lusió al pluralisme religiós, en aquesta haig d’esmentar una altra realitat no menys evident en el context urbà: el pluralisme cultural de les societats actuals. El Papa pren nota d’aquesta realitat en el número 73 de  l’Evangelii gaudium i diu: ” Noves cultures continuen gestant-se en aquestes enormes geografies humanes en què el cristià ja no sol ser promotor o generador de sentit, sinó que en rep altres llenguatges, símbols, missatges i paradigmes que ofereixen noves orientacions de vida, sovint en contrast amb l’Evangeli de Jesús”. Considero que l’Església actual està ben lluny de voler per a ella una hegemonia o un monopoli de la cultura.

[1] Libreria Editrice Vaticana i Editorial Romana, Roma 2015.

[2] Cf. nn. 71-75.