La consciència moral

Joan Pau II ens fa aquestes preguntes: ¿Tenim una idea justa de la consciència? ¿Que potser l’home contemporani no viu sota  l’amenaça d’un eclipsi de la consciència o d’una anestèsia de la consciència?

La dignitat de l’home té una relació molt directa amb això que anomenem consciència, perquè aquella exigeix que l’ésser humà actuï segons la seva lliure elecció. La persona humana ha d’actuar moguda i induïda per una lliure determinació i no pas sota la pressió d’un impuls cec interior o d’una acció externa. La consciència arrelada íntimament en el nostre ésser ens dicta el que és bo i el que és dolent, ens anima a fer el bé i a evitar el mal i jutja la rectitud o malícia de les nostres accions o omissions.

El Concili Vaticà II ha afirmat que la consciència és «el nucli secretíssim i el sagrari de l’home». Perquè és la veu de Déu en l’home, la consciència és una instància inviolable. Però cal que hi hagi una consciència recta. Pertany a la dignitat de la persona humana el dret «a obrar segons la recta norma de la seva consciència». Cal, per tant, no caure en el parany de «les falses consciències morals».

El Papa Francesc, en la seva Exhortació Apostòlica “Amoris laetitia” reconeix que “ens costa deixar espai a la consciència dels fidels, que moltes vegades responen de la millor manera possible a l’Evangeli enmig dels seus límits”. I afegeix: “Som cridats a formar les consciències, no pas a pretendre substituir-les”.

La consciència, per si mateixa, no és un oracle infal·lible. Té necessitat de créixer, de ser formada i exercitada en un procés que avanci gradualment en la recerca de la veritat i en la progressiva integració i interiorització dels valors i les normes morals. L’Església insisteix sovint en la importància que té per als homes d’avui ser fidels a una consciència ben formada.

La consciència moral interpreta i imposa la norma a l’acció humana. És un ull interior que contempla, una llum que permet veure-hi; la consciència accepta i aplica la llei objectiva de la moralitat. Dit amb altres paraules: «La consciència pot manar en la mesura que ella mateixa obeeix», segons una frase de Pau VI.

No es pot confondre la consciència amb la subjectivitat de l’home. Un recurs al que és subjectiu, al que a mi em sembla, amb l’exclusió dels valors objectius, anteriors a l’home mateix, condueix a greus equivocacions. En aquest cas es confon, en la pràctica, la sublimació de l’espontaneïtat amb el refús de tota norma. Una consciència recta sap unir el que és subjectiu amb els valors objectius. Aquests valors es troben, per a un cristià, en l’Evangeli i en el magisteri de l’Església, que als valors de la revelació suma el contingut de la llei natural.

La fermesa de l’Església a defensar les normes morals universals i immutables està al servei de la vertadera llibertat de l’home. L’home recupera la seva grandesa quan nota en si mateix i en tota la realitat creada una racionalitat que no és creació o invenció seva, sinó la imatge nova de la saviesa que Déu ha posat en crear totes les coses.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe em. de Barcelon