Humanitzar Europa: el saber teològic, pont entre les cultures (6)

  1. Cal comprometre’s amb totes les forces a senyalar, reconèixer i realitzar allò que ha estat evocat en els documents dels últims pontífexs sobre Europa i el bé comú europeu.

            El terme bé comú europeu és important, perquè indica que aquest bé comú europeu existeix i, per tant, ha de ser assolit, bé que amb un cert sacrifici per part dels Estats. Joan XXIII a propòsit d’aquest bé comú afirmava que, “per la seva mateixa definició és universal i no podria afavorir una nació o un grup social en detriment dels altres”.[1]

            En el discurs de Francesc en l’acte de conferiment del Premi Carlemany el Pontífex va dir que “la creativitat, l’enginy, la capacitat de aixecar-se i sortir dels propis límits pertanyen a l’ànima d’Europa. Durant el segle passat, ella ha ofert el  testimoni a la humanitat que un nou començament era possible; després d’anys de tràgics enfrontaments, que van culminar en la guerra més terrible que es recorda, va sorgir, amb la gràcia de Déu, una novetat sense precedents en la història. Les cendres de la runa no van poder extingir l’esperança i la recerca de l’altre, que cremaven en el cor dels pares fundadors del projecte europeu. Ells van posar els fonaments d’un baluard de la pau, d’un edifici construït per estats que no es van unir per imposició, sinó per la lliure elecció del bé comú, renunciant per sempre a enfrontar-se. Europa, després de moltes divisions, es va trobar finalment a si mateixa i va començar a construir la seva casa”.

            Em sembla exemplar aquesta referència al bé comú del nostre continent. Però avui, deia el Papa, “aquella atmosfera de novetat, aquell ardent desig de construir la unitat, semblen estar cada vegada més apagats; nosaltres, els fills d’aquell somni estem temptats de caure en els nostres egoismes, mirant el que ens és útil i pensant en construir recintes particulars. No obstant això –afegia el Papa Francesc–  estic convençut que la resignació i el cansament no pertanyen a l’ànima d’Europa i que també les dificultats poden esdevenir promotores potents d’unitat”.

            En el Parlament Europeu, Francesc parlà d’una Europa xaruga, una Europa cansada i envellida, no fèrtil ni vital, on els grans ideals que van inspirar Europa sembla que han perdut força atractiva; una Europa decaiguda que sembla que hagi perdut la seva capacitat generativa i creativa. Una Europa temptada de voler assegurar i dominar espais més que generar processos d’inclusió i de transformació; una Europa que es va “atrinxerant” en comptes de privilegiar accions que promoguin nous dinamismes en la societat; dinamismes capaços d’implicar i de posar en moviment tots els agents socials (grups i persones) en la recerca de noves solucions als problemes actuals, que portin fruit en importants esdeveniments històrics; una Europa que lluny de protegir espais es faci mare generadora de processos.[2]

            En el conferiment del Premi Carlemany va demanar “una Europa capaç de donar a llum un nou humanisme basat en tres capacitats: la capacitat d’integrar, la capacitat de dialogar i la capacitat de generar”. No puc aquí explicar aquestes tres capacitats, però vull dir que Itàlia, pel seu inestimable patrimoni cultural, per la seva capacitat de conservar en el temps les diferències d’èpoques, de nacions, d’estils i de visions, pot fer una contribució específica a aquesta actualització del nostre continent. D’una manera especial –recordo els meus temps d’estudiant a Roma els anys del Concili–, Itàlia em sembla un gran exemple de l’anomenada “cultura del diàleg”.  Un periodista nostre molt conegut, Santiago Nadal, deia que “tots els camins sense sortida, a Itàlia troben la seva sortida”. Vosaltres sabeu més que altres pobles europeus –entre els quals el meu– “privilegiar el diàleg com a forma d’encontre i de negociació”. Recordo en aquells anys del Concili el benèfic influx en el meu país de l’encíclica de Pau VI “Ecclesiam suam“: “l’Església  –deia– es fa paraula, es fa diàleg”.

            Crec també que Itàlia pot ajudar a la integració dels joves en aquesta “actualització continental”. “Això –com ha dit Francesc– demana nous models econòmics i una economia social”. “Passar d’una economia que aposta pels ingressos i beneficis a partir de l’especulació i el préstec a interès a una economia social que inverteixi en les persones, creant llocs de treball i qualificació”.

[1] Carta del Secretari d’Estat A.G. Cicognani al President de la XLIX Setmana Social de França, Estrasburg 17/22 juliol 1962.

[2] Que hom recordi, sobre aquest punt, allò que afirma el Papa en l’Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, 223.