Humanitzar Europa: el saber teològic, pont entre les cultures (5)

  1. És necessari anar vers una Europa la unitat de la qual es projecti vers un horitzó planetari.

           Convé prendre consciència del fet que la unitat europea és sols una etapa fonamental, ineludible, vers una meta que cal assolir i que consisteix en la unificació i en la pacificació de tot el món. Europa ha de ser solidària especialment envers els països pobres del món. Ha de tenir un paper rellevant en el diàleg Nord-Sud.

            La casa comuna europea no pot ni ha de ser construïda a costa dels països d’Àsia, d’Àfrica, d’Amèrica Central i d’Amèrica Llatina. Al contrari, ha d’esdevenir part activa en la promoció i realització d’una globalització “en la solidaritat”. A més, Europa s’ha de comprometre incansablement en la construcció de la pau dintre les seves fronteres i a tot el món.

            Europa és meta d’immigració especialment dels països africans i sud-americans. Davant aquest fenomen creixent, sobretot després de les guerres de Síria i de l’Iraq, convé prendre en consideració l’ajut als refugiats, com demana constantment el Papa Francesc. I vull dir aquí que Itàlia és probablement el país europeu que està compromès en molts fronts per la vida europea, començant per les activitats que està fent per a l’acolliment i l’organització dels immigrants i dels refugiats.

            Recordem un gest del Papa que, a parer meu, representa l’humanisme que el món necessita i que l’Església és cridada a testimoniar: el crit de Francesc a Lampedusa, contra la indiferència d’Europa enfront del drama dels immigrants i dels refugiats que han perdut la vida en el Mare Nostrum.

            Les paraules de l’homilia del Papa l’1 de gener de 2016, en aquest sentit, em van commoure profundament: “Com és possible que perduri l’opressió de l’home contra l’home, que l’arrogància del més fort continuï humiliant el més feble, arraconant-lo als marges més miserables del nostre món? (…) Com pot ser aquest un temps de plenitud, si davant els nostres ulls molts homes, dones i nens continuen fugint de la guerra, de la fam, de la persecució, disposats a arriscar les seves vides sempre que es respectin els seus drets fonamentals? Un riu de misèria, alimentat pel pecat, sembla contradir la plenitud dels temps realitzada per Crist.

            Però afegia poc després –i això em sembla un senyal prou indicatiu de l’humanisme que el món està cercant–, “i malgrat aquest riu en crescuda, res no pot contra l’oceà de misericòrdia que inunda el nostre món. Tots som cridats a submergir-nos en aquest oceà, a deixar-nos regenerar per vèncer la indiferència que impedeix la solidaritat i sortir de la falsa neutralitat que obstaculitza el compartir”.

            Aquesta és la vida d’un nou humanisme, que pot ajudar la humanitat a madurar. L’anomenaria humanisme de la compassió, de la tendresa o de les obres de misericòrdia en acte.

            El qui fins fa pocs dies era el Prepòsit general dels jesuïtes, l’espanyol pare Adolfo Nicolás, el passat gener féu una interessant intervenció improvisada en ocasió de la celebració a Roma de la Jornada Mundial de l’Emigrant i del Refugiat. Aquests mesos el tema és d’actualitat, perquè els interessos dels Estats fan que les portes i les fronteres d’Europa ho són tot menys acollidores. Entre altres coses, va dir: “Quan algú ho té tot, pot ser misericordiós sense por, però quan una persona no té res i, encara així, es mostra misericordiós amb una altra, està donant molt més i el rostre de la misericòrdia es torna en aquest cas encara més real. D’aquesta manera, podríem aprendre dels immigrants i refugiats a ser misericordiosos amb els altres. Aprenguem d’ells a ser humans malgrat tot. Aprenguem d’ells a tenir com a horitzó el món i no la nostra petita i estreta cultura. Aprenguem d’ells a ser persones del món”.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal de Barcelona