Tenim sentit de pecat?

Ja fa molt de temps que no hi ha gaire consciència de pecat. Pius XII digué una frase que va ser proverbial: “El pecat del segle és la pèrdua del sentit de pecat”. Posteriorment, Pau VI va dir que “el pecat avui és una paraula silenciada”.

El sentit de pecat té la seva arrel en la consciència moral de l’home i és com el seu termòmetre. I podem preguntar-nos: Tenim una idea justa de la consciència? No viu l’home contemporani sota l’amenaça d’un eclipsi de la consciència, d’una deformació o d’una amnèsia de la consciència? Hi ha molts indicis que en el nostre temps es dóna realment aquest eclipsi. I no es pot oblidar que la consciència, com recorda el concili Vaticà II, “és el nucli més secret i el sagrari de l’home”, i està “íntimament unida a la llibertat humana”. Així, doncs, la consciència es troba a la base de la dignitat interior de l’home i, a la vegada, de la seva relació amb Déu.

Tanmateix el sentit de pecat està molt relacionat amb el sentit de Déu, ja que deriva de la relació conscient que l’home té amb Déu. Quan l’home i la dona creient s’apropen a Déu es coneixen amb més objectivitat i descobreixen la realitat de pecat  en la seva vida. Cal dir també que així com no es pot eliminar completament el sentit de Déu ni apagar la consciència, tampoc s’esborra mai completament el sentit de pecat.

El secularisme entès com un moviment d’idees i de costums defensor d’un humanisme que fa total abstracció de Déu i que es concentra totalment en el culte del fer i del produir, contribueix a minvar el sentit de pecat, que es reduiria només al que ofèn l’home. Tanmateix l’home pot construir un món sense Déu, però aquest món acabarà per tornar-se contra l’home, perquè Déu és l’arrel i el fi suprem de l’home, i aquest porta en el seu cor la llavor divina. És la realitat de Déu la que descobreix i il·lumina el misteri de l’home. Per això, no es pot pretendre que “tingui consistència un sentit del pecat respecte a l’home i als valors humans si manca el sentit de l’ofensa comesa contra Déu”.

S’ha de llegir la Bíblia per adonar-se que gairebé en cada una de les seves pàgines es parla de l’existència del pecat. En aquest llibre inspirat per Déu s’explica meravellosament la naturalesa i malícia del pecat i es descriu també l’amor i la misericòrdia divina. El salmista escriu: “Contra vós, contra vós sol he pecat, i allò que ofèn els vostres ulls, jo ho he fet”. El pecat s’alça contra l’amor de Déu per nosaltres i separa d’ell els nostres cors. Com afirma sant Agustí, el pecat és “amor d’un mateix fins al menyspreu de Déu”. Pecar és viure com si Déu no existís, és esborrar-lo de la pròpia existència diària.

Cal restablir el sentit just de pecat, perquè és la primera manera d’afrontar la greu crisi espiritual que afecta l’home del nostre temps.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe em. de Barcelona