Humanitzar europa: el saber teològic pont entre les cultures (2)

La meva aportació

            La meva aportació a la qüestió proposada “Humanitzar Europa. El saber teològic, pont entre les cultures” és sobretot de caràcter religiós i teològic, i crec que hauria de començar-la amb un acte de fe i de confiança en Europa. Crec que Europa té futur, un gran futur. Proposo unes reflexions contingudes d’alguna manera en un llibre meu publicat en italià.[1]

            En aquest moment no molt encoratjador per a Europa tots sentim l’actualitat de les vibrants preguntes pronunciades pel papa Francesc, el 6 de maig d’enguany, durant el conferiment del Premi Carlemany: “Què t’ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? Què t’ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, escriptors? Què  t’ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que van ser capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?”. En fi, el nostre continent sembla que viu un moment de crisi, que viu hores baixes.

            En contrast, recordo aquestes paraules plenes d’esperança del mateix Pontífex davant el Parlament Europeu el 25 de novembre de 2014: “Amb la ment i el cor, amb esperança i sense vana nostàlgia, com un fill que troba en la mare Europa les seves arrels de vida i de fe, somio un nou humanisme europeu, un constant camí d’humanització, per al qual cal memòria, coratge i una sana i humana utopia. Somio una Europa jove, capaç de ser encara mare, una mare que tingui vida, perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida”.

            Recordo també que Joan Pau II, en el seu discurs al Cos Diplomàtic del 1990, afirmava que “sembla que davant els nostres ulls reneixi una Europa de l’esperit, seguint els perfils dels valors i dels símbols que l’han configurat, de la tradició cristiana que uneix tots els seus pobles”.[2]

            Estic sincerament convençut que el “projecte Europa” pot renéixer i que el continent pot retrobar la “seva ànima” en les arrels cristianes de la història dels pobles europeus.

            En el discurs pronunciat davant el Parlament Europeu i al Consell d’Europa a Estrasburg el 25 de novembre de 2014, el Papa Francesc recordava la visita de Joan Pau II al Parlament Europeu l’11 d’octubre de 1988 i deia que “moltes coses han canviat des de llavors, a Europa i a tot el món. No hi ha blocs contraposats que abans dividien el continent en dos, i s’està complint lentament el desig que Europa, donant-se sobiranament institucions lliures, pugui un dia ampliar-se a les dimensions que li han donat la geografia i encara més la història”.

            El Papa Francesc afegia, com al·ludint a la crisi europea que ha tingut en el Brèxit britànic una de les seves més recents manifestacions, que “al costat d’una Unió Europea més àmplia, hi ha un món més complex i en ràpid moviment. Un món cada cop més interconnectat i global, i, per això, sempre menys eurocèntric. Tanmateix, una Unió més àmplia, més influent, sembla anar acompanyada de la imatge d’una Europa una mica envellida i reduïda, que tendeix a sentir-se menys protagonista en un context que la contempla sovint amb distància, desconfiança i, potser, amb sospita.

[1]  Cf. Cristiani nella società del dialogo e della convivenza, Roma 2013, pp. 177-185, el capítol titulat: “Europa: quale visione per il futuro”.

[2] L’Osservatore Romano, 14 gener 1990, 6.