La conversió quaresmal

El Dimecres de Cendra és el començament de la Quaresma. El ritus de la imposició de la cendra sobre els nostres caps invita a l’autenticitat en les nostres vides. El ritus té més força amb les paraules amb què se l’acompanya: «Convertiu-vos i creieu en l’evangeli.» Amb aquesta celebració comencem el temps quaresmal, que és molt propici per al silenci, la reflexió, la pregària i la conversió.

La Quaresma és una preparació per celebrar la Pasqua. Comencem unes setmanes que ens ajuden a progressar en la nostra vida humana i cristiana, perquè la conversió als ideals i als valors de l’evangeli sempre és un progrés autèntic.

De què ens hem de convertir? Aquesta pregunta és força interessant, especialment en un temps en què vivim bastant distrets dels valors de l’esperit. Per prendre consciència de la necessitat de conversió, cal acostar-se més i més a Déu. Ell ens farà veure el nostre pecat i la major o menor llunyania que mantenim amb relació a Déu.

¿Què en pensem, de l’exaltació de la dignitat humana deslligada de tota relació amb Déu? ¿O de l’hedonisme vital que fuig de tot el que comporta sacrifici, sobrietat, abne­gació i cerca obsessivament el benestar i el plaer? ¿És veritat que es dóna l’amoralisme progressiu que es va convertint en una mena de convicció que sovint fa desaparèixer els pecats personals i posa en relleu només els pecats col·lectius i estructurals? ¿I el creixent individualisme insolidari que fomenta la nostra societat competitiva, que es desentén de molts germans nostres pobres i necessitats?

El temps de Quaresma és un camí vers la Pasqua passant per la passió i la creu. Qui vol ser deixeble de Jesús «ha de prendre la seva pròpia creu i seguir-lo». El cristià ha d’acceptar, com el Mestre, que cal que el gra de blat caigui a terra i mori perquè esdevingui fecund. Són paraules de Jesús. És la realitat diàfana de la vida de cada dia.

Convertir aquelles actituds, accions o omissions ens uneix més i més a Jesucrist en la seva mort i resurrecció. És el camí quotidià del cristià i especialment de la Quaresma. Tot això és creixement i progrés com a persones i com a cristians. Fonamentalment consisteix a morir a l’egoisme i obrir-nos a l’amor. És el camí de la vida, de la joia i de l’autèntica felicitat, encara que sembli una paradoxa: morir a un mateix, per viure; donar-nos, per trobar-nos; empobrir-nos, per enriquir-nos.

En el context quaresmal de conversió i fidelitat a l’evangeli, cal tenir molt present una bellíssima pàgina evangèlica que ens parla de la bondat de Déu, reflectida en la compassió i en la tendresa d’un pare: és la paràbola del fill pròdig. Es tracta d’un drama en dos actes. El primer parla de la misèria de l’home: és la fugida del fill petit i la mesquinesa del fill gran. Tanmateix, el segon acte proclama la misericòrdia gratuïta i infinita de Déu que perdona el fill petit i comprèn el fill gran. En aquesta història de cadascun de nosaltres amb Déu, hi veiem constantment la nostra misèria i la misericòrdia divina. No hi ha delicte i càstig, sinó delicte i misericòrdia.

Per això la Quaresma és un temps de gràcia. Aquests quaranta dies són propicis per créixer en el silenci i en la interiorització de la nostra vida. Necessitem aprofundir en les nostres conviccions de fe. Ens cal omplir el nostre interior amb la riquesa de Déu. Les estones de pregària, d’escolta de la paraula de Déu i de diàleg amb Ell han d’augmentar en aquest temps quaresmal ple d’espiritualitat baptismal i pasqual.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe em. de Barcelona