Diàleg amb Déu i amb el món

Fa uns anys que els bisbes de Catalunya escrivíem que si ens posem a observar els nivells de recepció i de valoració que obtenen en la nostra societat la vida i l’acció de l’Església, fàcilment arribem a conclusions no gaire falagueres. En les imatges que ofereixen els mitjans de comunicació predominen les referències als aspectes conflictius, la crítica sovint poc matisada, la baixa consideració i, no rarament, l’atac o el menyspreu.

El silenciament sistemàtic de Déu o la seva absència de tantes propostes de felicitat humana són també factors que, volgudament o no, contribueixen a emboirar i a afeblir la fe cristiana i, atesa la tradició del nostre poble, acaben perjudicant el tremp moral de la nostra societat.

També és veritat que quan ens apropem a les persones concretes, fàcilment ens adonem que no estan tan condicionades per l’entorn mediàtic i cultural com podria semblar. Això és més palès en la vivència religiosa, la qual tendeix a mantenir-se en la intimitat personal. Hi ha situacions feliçment contradictòries: moltes persones que mantenen, globalment, actituds distants respecte de l’Església i de la fe reaccionen, en canvi, positivament davant les situacions límit de la vida, davant de la mort, o en contacte amb els bons exemples de generositat, de pobresa evangèlica i d’experiència de Déu de molts cristians.

El pitjor que ens podria passar avui als cristians seria, d’una banda, que reaccionéssim amb actituds de tancament o de recel sistemàtic respecte de la societat fortament amarada per l’agnosticisme i la poca fe, i d’altra banda, que l’ambient enfredorís la nostra vida cristiana, li llevés força comunicativa, trenqués la nostra comunió. Per això és molt necessari un diàleg amb el món que ens envolta i amb Déu.

Pel que fa al diàleg amb la societat, l’objecte d’aquest diàleg ha de ser una invitació a la fe en Jesucrist, lliure de malentesos, de manera que ningú no es vegi temptat de refusar-la per raons estranyes a la seva veritable naturalesa.

Fruit d’aquest diàleg haurà de ser un discerniment acurat, amb la llum de l’Esperit, que ens  permeti de percebre, d’una banda, les afinitats de molts valors del nostre temps amb l’Evangeli i, d’una altra, l’existència de vies destructives que, sota capa de progrés, desemboquen en una cultura de la mort.

Ens cal un diàleg amb Déu, un diàleg transcendent. Avui és freqüent que moltes persones s’abstinguin de tota relació amb Déu, al·legant la complexitat del tema, la diversitat de propostes religioses o l’alteritat absoluta del Creador. Nosaltres hem après de Jesucrist que la grandesa de Déu no el fa inaccessible. Per Jesús sabem que darrere del nom de Déu hi ha la persona del nostre Pare del cel, “present en els llocs més amagats”.

No cal posseir un elevat nivell de coneixements religiosos per entrar en comunicació amb Déu. Es tracta de voler-ho, de fer-se conscient de la pròpia limitació, d’obrir espais de silenci en el nostre interior.

Juntament amb el diàleg transcendent per la pregària i l’escolta de la paraula de Déu, cal un diàleg compromès amb els germans, sobretot els pobres, els malalts, els immigrants i els refugiats. Un diàleg que arribi a la comunicació de béns.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe em. de Barcelona