Església estimada

La temptació de separar Jesús de l’Església no és pas d’avui. Tanmateix, molts contemporanis nostres accepten adherir-se a la persona de Jesús, però prescindint de l’Església. Això no és pas possible si es vol assolir una autèntica adhesió a Crist, perquè no podem separar el cap del cos.

Aquesta temptació obeeix al fet que l’Església és alhora visible i invisible, humana i divina, Església de la terra i Església rica de béns celestials. Hi ha, per tant, el pes de la història amb proves, fidelitats i febleses. Hi ha també mirades i judicis intransigents que dificulten descobrir el rostre veritable de l’Església.

No hi ha oposició ni separació entre la comunitat de fe, d’esperança i de caritat i l’estructura visible de l’Església; entre la societat dotada d’organismes jeràrquics i el Cos místic de Crist; entre el grup visible i la comunitat espiritual. L’Església terrenal i l’Església enriquida de béns celestials no han de ser considerades com dues coses, sinó que formen una única realitat complexa, constituïda per un element humà i un element diví.

Sense l’Església no seríem cristians. Ella, com a mare, ens ha fet néixer a la vida de fills i filles de Déu. A través dels segles ella ens ha conduït en la fe i ens ha infantat en la joia i en el dolor. Ens ha alimentat. Per això ens cal estimar l’Església, perquè Crist l’ha estimada i s’ha lliurat per ella. És ben veritat que estimar l’Església com Crist l’estima avui comporta treballar perquè sigui tal com Crist la vol.

L’Església és l’assemblea convocada. Això és el que significa aquella paraula en grec. L’Església és convocada per Déu en la unitat de l’Esperit Sant. Déu l’ha volguda a la seva imatge i semblança: comunitat d’amor i de persones com Déu mateix. L’ha volguda i ens la dóna. La Trinitat —un sol Déu en la comunió de Persones— realitza aquest aplec eclesial. L’Església hi té l’origen i la font.

En les altres religions, els homes cerquen Déu. Però entre Jesús i els deixebles la cosa no funciona pas així. Qui els crida és Jesús. La seva crida és gratuïta i inesperada, però tan emocionant que desvetlla una adhesió lliure, total i incondicional a la seva persona. Aquesta crida genera ruptures amb les condicions de vida anteriors, perquè els deixebles no són pas escollits només per a un profit personal, sinó també per a ser enviats a anunciar la bona nova del Ressuscitat.

Hi ha qui diu: “Per què cal un intermediari entre Déu i els homes?” Però l’Església no és cap intermediari: és el cos viu de Crist! Els Apòstols i els Evangelistes parlen de l’Església com d’un misteri revelat en Crist que cap imatge no pot expressar totalment: l’Església és alhora vinya del Senyor, esposa de Crist, temple de l’Esperit, ciutat celeste, cos místic de Crist, etc.

Pere i els Apòstols continuen entre nosaltres: són els bisbes, units a aquell qui presideix com a bisbe de Roma, el successor de Pere. Com Jesús, apleguen homes i dones. Bisbes i preveres participen junts del sacerdoci de Crist. No estan pas situats per damunt del poble de Déu, sinó dintre d’aquest poble i al seu servei. En la comunitat cristiana, els laics tenen com a vocació específica donar testimoniatge del regne de Déu enmig del món. Arreu on l’evangeli és cridat a germinar, els laics cristians són cridats a donar raó de la vida nova que reben de Déu.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe em. de Barcelona